Lima

Lima és una gran capital de 7,6 milions d'habitants, populosa, contaminada i perillosa. Com a tota capital sudamericana hi han grans bosses de pobresa, però malgrat això la ciutat ha millorat molt els darrers 10 anys, i també és dinàmica i cosmopolita en l'aspecte gastronòmic i turístic.
Pizarro va situar la capital del virreinat en un lloc controvertit: malgrat trobar'se en una latitud tropical, el clima de la ciutat és gris durant més de 6 mesos d'any, derivat de la corrent marí de Humboldt i això marca amb una certa melancolia els habitants de la ciutat, que malgrat tot són tremendament amables i acollidors.
La ciutat conserva restes del seu passat històric, indígena (es pot visitar el temple de 'Huaca Pucllana' i colonial (catedral, diversos palaus, plaça de toros...) i complementat amb una serie de museus (Museo del Oro) fan que sigui una ciutat tremendament interessant a nivell històric i turístic. I ja no cal ni parlar de les meravelles a l'interior del pais i de la gastronomia...

Cuchimilcos

Els 'cuchimilcos' són una mena d'ídols fets en ceràmica. Sempre estan sexats, i sovint van en parelles, home i dona. Sempre tenen els ulls axinats, i el que més m'agrada és el gest que fan, amb els braços oberts, com si anessin a abraçar-se cual Teletubbies... Pertanyen a la cultura Chancay, una cultura que es va desenvolupar a la costa del Perú entre els s.XIII i el XV. A Lima són molt populars, decoren rebedors d'hotel i restaurants, s'en fan reproduccions pel turisme i com a joies. Es creu que porten bona sort. Els he trobat enigmàtics i fascinants, realment donen ganes de ser abraçats, o és que començo a perdre els papers?.

Ceviche (o cebiche)

Ingredientes:

- 300 g. de lenguado (u otro pescado blanco a elección).
- 1 cebolla morada.
- Lemongrass.
- 1 pimiento verde picante (ají).
- Cilantro.
- Zumo de 5 limones.

Elaboración:
Se corta el filete de lenguado a trozos (cubos de 2x2 cm.) y se incorpora a un bol. Se incorpora la cebolla morada cortada en pluma, el lemongrass picado, el ají picante, el cilantro picado y vierte el zumo de limón. Mezcla y condimenta con sal y pimienta. Deja reposar durante 30 minutos.
Pasado el tiempo de reposo se sirve el ceviche, se puede decorar con cilantro, gajos de mango o aguacate.

He quedat enormement impressionat per la gastronomía peruana, que és el resultat de la combinació de les cultures indígena, colonial espanyola, negra i asiática (en van rebre l'emigració el segle passat). Això unit a la disponibilitat de peix de primera qualitat (el mar peruà és molt ric en peix) i al patrimoni enorme de patates i llegums autòctones, fa que la cuina peruana presenti una combinació de plats de primer nivell mundial. Els plats tradicionals van desde el clàssic ceviche fins als saltats de carn i verdures al wok, tot passant per calderetes de marisc, plats de fideus o purés de papa molt gustosos. Els recomanao, boníssims!!! A la foto del costat, una 'Causa', un altre plat molt típic, que és una mena de montadito de peixos variables i puré de 'papa amarilla', molt bo!

SUAT's

No vaig poder evitar un somriure quan prop de l'aeroport de Lima vaig veure un flamant vehícle del SUAT, les forces d'èlit peruanes (Sub unidad de Acción Táctica), a l'imatge dels SWAT americans (els hombres de Harrelson) o els GEO espanyols. Els SUAT's vigilaven el tràfic amb cara de pocs amics, suposo que tenien calor...

El Virrei Amat

Virrei Amat, una estació de metro de la L5? El Virrei Amat, nascut a Vacarrisses el 1.707, de familia fidels als Borbons, va tenir una carrera militar brillant i va comandar durant 15 anys el legendari Virreinat del Perú. La gestió del virreinat es qualifica de brillant, la corona espanyola va rebre puntualment l'or dels impostos, Lima es va urbanitzar a l'estil rococó del moment, es va canalitzar l'aigua i es van fer els primers enllumenats públics d'amèrica. També va enviar expedicions d'exploració geogràfica al Pacífic, a l'illa de Pascua i Tahití. Barcelona li deu la construcció del Palau de la Virreina a les Rambles, destinat a la seva amant criolla, que només va arribar a habitar la seva vidua. El seu virreinat va acabar rodejat d'escàndols de corrupció, bastant habitual en els gobernants dèspotes de l'època. Veient les restes a Lima, havia de ser un moment de l'història apassionant.

Inca Kola

Ja fa uns dies que em trobo a Lima. Estic agradablement sorprès de la ciutat, el pais ha progressat molt els últims anys mercès a la producció de materies primes (minería) i això es nota a la ciutat. Però el que més m'ha sorprès de Lima és la riquíssima gastronomia peruana que mereix un post apart i que jo ignorava completament. Mentres, afegeixo una foto d la 'beguda nacional', la 'INCA KOLA', un refresc de cola al gust peruà, i que representa a més, l'únic cas en el món on l'omnipresent Coca-Cola no és reina, derrotada pel gust local... Aquest somni empresarial va néixer el 1.935 i va durar fins l'any 1.999, quan la totpoderosa multinacional va comprar el 60% de la marca cobrint d'or, argent i platí als amos locals de la marca. El gust de la Inca Kola és diferent al del refresc americà, la base del gust és essència de 'maria Lluisa', és una beguda dolcíssima, sincerament prefereixo la cola americana. La gent demana la Inca Kola per acompanyar qualsevol menjar, especialment en els 'Chifas', els restaurants locals de fusió chino-peruana, molt extesos i molt bons.

Hugo

No puc tancar els posts dedicats a Venezuela sense parlar de l'inefable president del pais, l'Hugo Chávez. Venezuela és un dels principals productors de petroli mundial. La seva economia es recolza en el cru (95% de les exportacions) i això ha dotat al pais de grans ingressos els darrers 10 anys (el preu del diesel a Caracas: 0,2€/l).
Ja fa 9 anys que l'Hugo governa el pais amb ma de ferro, i el seus conciutadans o l'adoren o l'odien, al 50%, ningú n'és indiferent. Amb els petrodòlars ha lograt uns èxits inqüestionables: ha rebaixat la pobresa i l'analfabetisme, ha dotat el pais d'infraestructures i ha engegat programes d'ajuda als països S-americans 'amics' (Cuba, Bolivia, Argentina, Honduras...). Però d'altra banda, les taxes de violència s'han incrementat de forma alarmant, la llibertat d'expressió només existeix oficialment i s'ha creat la 'boliburguesia' (nous rics afins al règim) que s'enriqueix com l'oligarquia tradicional.
Al marge de sortides de to i amb motiu de la recent crisis financera mundial, l'Hugo pronunciava coses com 'las entrañas del monstruo arden en su propio fuego', 'el capitalismo se estremece'...
El cert es que la crisis internacional també afecta a Venezuela, amb la baixada del preu del petroli el pais veurà reduits els seus ingressos i els comptes públics no encaixaran, desquilibrant la balança amb les importacions, massives. Potser llavors no parlarà amb la boca tant grossa...

Burundanga

El trànsit de Caracas és horrorós, els cotxes colapsen els carrers a tota hora, i només els més marginats utilitzen el transport públic.
Al carrer, als busos, al metro, el perill de robatori, violació i segrest és real. Si, els segrestos express existeixen, els robatoris estan a l'ordre del dia, a mi em van renyar per sortir a caminar pel barri de l'hotel. En alguns bars hi han arcs detectors de metalls, en d'altres et registren en entrar, de nit ningú para als semàfors vermells.
La 'burundanga' és una droga mítica a Caracas, prové de la flor d'una planta tropical i es diu que actua per contacte, ingestió o inhalació. Això vol dir que tocant qualsevol cosa impregnada amb aquesta substància, actúa fent perdre voluntat i memòria transitòriament. És així com s'ejecuten segrestos impossibles, les víctimes no recorden res. Tradicionalment aquesta substància s'utilitzava en la santeria caribenya (popular a Veneçuela, Colombia i tot el Carib) i ara l'han fet seva els delincuents. És per tot això que recomanen no anar mai sòl pel carrer ni agafar coses que et doni un desconegut.

Caracas

Caracas és una ciutat que no deixa indiferent: bulliciosa, desorganitzada, perillosa, enorme, impactant... El trànsit és horrorós, però ho compensa l'alegria dels seus habitants i la gran cantitat de restaurants acolorits que afloren arreu.
La natura en aquestes latituds és molt forta, i malgrat l'extesa de ciment, el verd tropical sorgeix d'entre les escletxes més impensades i ajuda a fer la cituat més habitable.
A diferència de Buenos Aires (molt més europea), Caracas exibeix l'escència llatino-americana, amb tot lo bo i dolent que això representa. El contrast, brutal, entre pobres i rics s'exibeix en tota la seva dimensió i fa repensar moltes coses...

Playboy

Aquest blog corre risc de convertir-se en una frivolitat però no puc deixar d'il·lustrar la festa Playboy a la que em vaig trobar ahir, coses de la promoció de vins i caves... De fet va ser com un somni d'adolescent fet realitat: grups de noies corrien pel local, uniformades de forma variada, unes de conillet, d'altres amb vestits de nit, d'altres amb calçes i sostenidors. La festa es celebrava en honor de Miss Playboy Octubre 08, que va agraïr-ho dedicant unes paraules a la seva avia, molt tendre tot plegat.
Vaig observar que la quantitat de pits operats al local superava el 80% (això es repeteix amb les noies venezolanes en general), i les senyoretes, molt professionals, es deixaven fer fotos amb somriure pacient... He de reconèixer que em vaig regalar la vista.

Revolución Bolivariana

Acabo d'arribar a Caracas. Tot és verd, estem a l'estació humida, quin gust!!!
De qualsevol manera, i un cop més, em crida l'atenció el contrast enrorme entre les barriades de barraques ultrapobres i els barris de luxe, és un clàssic sudamericà. Com a tret diferencial amb l'argentina, observo els cartells 'revolucionaris', escampats per tot arreu. Estic al pais de la 'Revolución Bolivariana' i això s'ha de notar. Els que pinten les parets idolatren en Chávez, el comparen amb Zapata i el Che, o millor encara, amb un dels dotze apòstols... algú pot veure qui són els altres onze???

Emos

Amb els floggers, l'altra raça urbana típica a l'Argentina són els 'EMOS' (sovint també Homos) i que estan extesos arreu del món. Els Emos són adolescents entre 14 i 25 anys, que diuen seguir la música 'hard EMOtional core' i que vesteixen el vestuari corresponent: Roba negra molt ajustada, alguna peça de roba morada o de color viu a joc, sabatilles Converse, cinturó amb xapes, ulleres de pasta. El seu look és de físic prim, pell blanca i cara demacrada.
De fet semblen personatges sortits de la peli 'la novia cadaver' del Tim Burton.

El que més els destaca és el seu pentinat, porten llargues melenes pentindes endavant, i s'acostumen a tapar un ull per mostrar la seva 'disconformitat' amb la societat on viuen. Es tatuen flors, cors trencats i estrelletes (que macu...) , i és habitual entre ells el practicar sexe amb iguals de gènere.
Són gent amb comportament antisocial, tot i que sovint provenen de classes acomodades. No es comuniquen amb desconeguts, están tristos per convicció i ploren en grup (?!) per mostrar solidaritat entre iguals i compartir sentiments. Són delicats, sensibles i sovint s'autolesionen, fent-se talls o cremades per mostrar l'intenció de suicidi que mai porten a terme.

Per la vestimenta, no s'els ha de confondre amb punks, gòtics o heavys, no tenen res a veure!!
Definitivament he perdut el tren de les tendències...

36!!!??!!!

Per molts anys LOMIM, que passi un bon aniversari!!!

El Quirquincho

Ahir vaig tenir la sort de veure, al marge de la carretera, de lluny i molt ràpid, un 'Quirquincho'. El Quirquincho és un animal endèmic de Sud-Amèrica, n'hi han diferents espècies i el que jo vaig veure sembla que és el més comú, el 'Dasypus novemcinctus', petitó i ràpid. Destaca la seva armadura que el protegeix d'alguns dels seus predadors. Els 'conquistadores' el van anomenar 'Armadillo', per la curiosa estructura òsea que rodeja el seu cos i el protegeix de predadors. S'alimenta d'insectes, sobretot de formigues i termites, de fet està emparentat amb l'ós formiguer. El seu pitjor predador és l'home (algú ho dubtava?) i els indis americans l'han menjat tradicionalment. En alguns restaurants exclusius el serveixen a l'ast com un pollastre a preus astronòmics.
A la carn de Quirquincho se l'anomena 'las siete carnes' perquè el seu gust és una barreja de xai, pollastre i conill (quines són les altres quatre?). També hi ha qui en fa un instrument amb la seva closca, el Charango, que és una mica com l'ukelele local.

Floggers

Ahir caminant pel centre ciutat em vaig sorprendre de veure una colla de nois i noies, adolescents, corrent i fent saltets al voltant de bancs i fanals, tots pentinats estil Son-Woku.
Era una trobada de fans de Manga japonès? Noo, només eren 'floggers'.

Els floggers són una tribu urbana genuinament argentina. Ja n'havia vist varis d'aquests, però mai tants de reunits. Porten els cabells llargs i llisos, amb 'flequillo' lateral i grenyes allisades que dona la sensació de perruca repugnant. Ells i elles es pentinen igual i costa de diferenciar el sexe.
Porten roba de colors vius amb estampats infantils, samarreta de coll en V, pantalons ajustats tipus pitillo, sabatilles Converse. Tenen un argot particular, pronuncien les paraules a mitges i escolten els seus mp3 ballant en grupets de forma compulsiva, jo diría parkinsoniana. La moda s'ha instaurat al voltant de la pàgina 'Fotolog.com', una variant argentina del Facebook, i d'aquí neix el seu nom.

En veure'ls em vaig preguntar: 'el Cotolengo ha fet jornada de portes obertes?'. El tema estètic el tenen atrofiat sens dubte, però el pitjor és el comportament d'infant de 5 anys...
O potser soc jo que m'estic fent vell i ja no sintonitzo amb les coses guays??