LOMIM - Lo Mike in Mendoza: Vallecitos

dimarts, 24 de novembre del 2009

Cerro Franke (2)

He repetit cim, el Franke de 'quasi' 5.000 metres, que ja havia pujat el darrer mes de Febrer.
Després de passat l'hivern estic una mica més grassonet i els kilos i l'alçada han fet que m'hagi costat més coronar el cim. Als darrers metres he sentit mareig i alguna nàusea i el més curiós, és la son enorme que provoca l'alçada. No se com ho faig però sempre tinc son... Aquest cop han estat 7 hores de pujada i 4 de baixada, 2 hores més en total que el darrer cop...

dilluns, 9 de febrer del 2009

Cerro Franke, 5.000 m.?

Buscant a Google, l'alçada del Cerro Franke no és clara: alguns li donen 5.100 m. i d'altres només 4.880 m., hom diria que la muntanya creix o es fa petita segons qui la visita.
Aquest dissabte varem sortir a fer el cim amb alguns companys del club d'Andinisme. S'accedeix a la quebrada de Vallecitos (1h30 desde Mendoza) i el cotxe es deixa al pàrking de l'estació d'esquí a 3.000 m. Desde allà, i en 1 hora caminant, s'arriba a Las Veguitas, el 'camp base' a 3.200 m on es passa la nit per aclimatar-se pel dia següent. La nit a Las Veguitas va ser freda, però la vista dels estels a 3.200 m. és quelcom que val la pena. Es veuen tantes estrelles fugaces i el resplandor dels estels és tant intens que sembla una peli de l'espai.

Sóc un desastre pel càmping, no portava ni fogonet, ni termo, ni galetes, ni sopa instantània... A 3.000 m. qualsevol cosa calenta s'agraeix com si fos un àpat del Bulli.
A l'endemà, després de sortir el sol i esmorzar comencem a caminar a les 7h15. La pujada de seguida es fa dura, el desnivell és important i la falta d'oxígen es fa notar. Per cada hora de pujada es descansen 15 minuts.
A 5.000 m. la concentració d'O2 és el 45% que al nivell del mar i es nota, jo vaig pujar dopat d'aspirines. gràcies Sr. Bayer!!
Es puja per l'arista NE del cim. L'entorn és bastant desolat, no hi ha massa verd, però a mida que es guanya alçada les vistes es fan impressionants i diria que el cel es torna d'un blau més fosc..

Cap al final em vaig unir a una parella que pujaven a tota pastilla, el grup estava molt cansat i es van fer enrera. La pujada final és especialment dura, hi han varis cims falsos que desanimen, però una grimpadeta final sobre una torre de pedra dona la gran recompensa: la visió de Cerro Plata (6.000 m.) a tocar, un entorn amb 4 o 5 cims de 5.000 o la impressió del precipici enooorme de la paret sud bé val l'esforç. Al cim vaig sentir de ple l'efecte de l'alçada: nausees i mal de cap. Però a mesura que varem començar a baixar és sorprenent com et recuperes. Es baixa per la primera tartera que es troba a ma esquerra, un impressionant llit de pedres de 1.000 m. que et condueix directe 'esquiant' fins a Piedras Grandes. Allà només queda una caminada fins al lloc d'acampada tot seguint el torrent, abraçades amb els companys i 10 hores de son a Mendoza...