Estic a l'aeroport de Buenos Aires esperant l'avió que m'ha de portar a casa. Si, dic 'a casa' perquè després de quasi 2 anys expatriat segueixo pensant que casa està a Barcelona. 
Si ahir parlava de crítiques a en Messi, avui, amb la derrota argentina d'ahir contra Catalunya les crítiques ferotges són contra en Maradona. Per sort el Messi estava lesionat que si no li tocava rebre. El més divertit són els comentaris particulars a les notícies dels diaris, no deixen titella amb cap: catalans, Messi, Maradona, tots ben afeitats...
Tots els medis argentins parlaven de la finalíssima entre Estudiantes i Barça. I la finalíssima va ser guanyada, merescudament, pel Barça.
L'estat argentí és defineix com a laic i la llibertat de culte és una garantia constitucional. Com a Espanya, l'estat li reconeix a l'Esglesia Catòlica un paper preeminent entre tots els credos i compta amb un estatus jurídic i impositiu diferenciat.
És en aquests barris d'extrarradi (anomenats 'villas miseria') on les religions alternatives han trobat el caldo de cultiu ideal per sumar fidels al marge del credo catòlic dominant.
També he vist anunciats curanderos (són una religió?), que prometen visionar el futur i suministren pocions especials. Esclar que nosaltres tenim l'equivalent en el Rappel oi?
No totes les fotos són propies: com sempre passa, la bateria de la càmara es va esgotar començant la visita a la part brasilera, quina ràbia que fa!!. Però veient fotos d'altri t'adones de com el paisatge de les catarates és cambiant: segons el cabdal d'aigua, segons el sediment que arrossega el riu, segons l'hora del dia... L'inacabable fluir de l'aigua et deixa embadalit i pots quedar-te hores mirant-lo fixament sense adonar-te del pas del temps. 
Aquest videu està agafat sobre de la 'garganta del diablo', desde la part argentina. El cabdal d'aigua és tant potent, que en caure al saltant aixeca un núvol d'escuma que no deixa veure el fons de la cascada. Veien-l'ho t'agafen ganes de tirar-te i deixar-te portar pel potent corrent d'aigua. També em passa sovint que les alçades em donen ganes de llançar-me al buit...
Em falten paraules per descriure aquest indret. Sovint un desconfia dels llocs eminentment turístics però he de dir que les Catarates d'Iguazú no m'han decepcionat gens, jo diria que m'han al·lucinat!!! 
Després de les Catarates Victoria a l'Àfrica, Iguazú és el conjunt de catarates més notori del planeta, per l'ample del conjunt de salts (1.600 m), per l'alçada (80m.) i pel cabdal d'aigua que poden arribar a arrossegar (6.500 m3/s) en l'època més humida.
He repetit cim, el Franke de 'quasi' 5.000 metres, que ja havia pujat el darrer mes de Febrer.
Montevideo es troba a la riba oriental del Rio de la Plata i en presumeix: un llarg passeig permet disfrutar del riu (que sembla un mar) amb platges, jardins i port, tot ben arrenglerat. Les parelles passejen el gos, les jovencelles prenen el sol (aquí no es fa top-less), i alguns atletes recorren kilòmetres al llarg del magnífic passeig. Jo he pogut disfrutar de la posta de sol.
Com totes les capitals sudamericanes, Montevideo té una plaça/mausoleu dedicada al seu 'prócer', en aquest cas el general Artigas, que es presenta a cavall en una estatua enooooorme. També té un barri antic, amb cases senyorials del s.XIX i la catedral. El que més em va agradar van ser els carrers prop del Mercat del Port, amb cases molt acolorides i un aire molt atlàntic.
A Montevideo m'he trobat amb el Manu, company de fatigues enològiques a França, hem tingut ocasió de recordar els vells temps amb cervesa!.
En la curta visita a la ciutat, he tingut temps de recòrrer els encants vells (grandíssims i plens de trastos), tastar la carn urugaiana (de primera!), i sobretot fer un tast de Tannat, la varietat de raïm nacional.
Colonia (de Sacramento) és una població urugaiana, a la riba dreta del Riu de la Plata.
Vaig estar una bona estona assegut a la vora del 'mar', i mentre degustava l'excelent carn urugaiana, imaginava com devia ser la vida d'aquells 'inmigrants', ara fa 3 segles...
Argentina és un dels paisos amb més cura i tradició en la cria de cavalls, i això es tradueix en la celebració de curses arreu del pais. Buenos Aires compta amb 3 hipòdroms, el més important el de San Isidro. El passat divendres vaig anar a les curses, aquí és una cosa corrent, una mica com qui va al futbol però sense pagar entrada. Diria que en aquestes curses corrents, l'ambient d'apostadors em recorda el dels gitanos al desaparegut canòdrom de la Meridiana. No hi havien ni Rolls Royce ni dones amb barrets sofisticats. 
Abans de la cursa els cavalls fan un 'paseíllo' prop del públic i els apostadors examinen els animals amb atenció. Jo no en se res de cavalls però els vaig trobar fabulosos pel tamany i la musculatura, res a veure amb els cavalls que es veuen pasturant a la Cerdanya. Al final del 'paseíllo', els jockeys, vestits de colors llampants, munten els cavalls i enfilen cap a la línia de sortida, mentre els apostadors enfilen cap a les guixetes d'apostes.
A l'entrada de l'hipòdrom et donen un llibret amb un sens fi de dades dels cavalls: edat i pedigrí, pes, tamany, els darrers resultats, nom del jockey... tot plegat no em va servir de res a les apostes, no en vaig encertar cap.
No havia ensenyat la flamant 'camioneta' nova (així és com s'anomenen aquí als pick-up's). És una Toyota Hilux doble cabina. Permet portar grans càrregues (ideal per la meva mare), i és un tot terreny però amb el confort d'un turisme.
