Cerro Vallecitos - 5.400

Oficis argentins: els 'paseadores de perros'.

Ser 'paseador de perros' és una feina a l'Argentina, i si camines per Buenos Aires no costen  gens de veure. La feina és ben senzilla: es tracta de treure a passejar els gos de gent massa ocupada per fer-se càrrec del seu millor amic.
Acostumen a portar entre 10 i 15 gossos, no sigui que no s'aprofiti bé el passeig. Al·lucino amb l'habilitat que cal tenir per bellugar tants gossos: no s'ensopeguen i no se n'escapa ni un (els porten lligats al cinturó)... No soc massa coneixedor dels gossos però flipo que no es barallin entre ells.

I si és difícil caminar amb 10 gossos a l'hora, recollir-ne les caquetes encara ho fa més complicat...

I quan cobra un 'paseador de perros'? Doncs l'equivalent a uns 5€ l'hora i per gos segons el que m'han explicat...

El '5-0' als medis argentins.

'

Si les eleccions catalanes apenes havien despertat interès als medis argentins, el clàssic entre Barça-Real Madrid és una altra història: tots els diaris en van plens. 'Olé' és el diari esportiu de més tirada a l'Argentina, dediquen varies pàgines a parlar dels fets d'ahir al Camp Nou. 'Futbol és fubol' com deia en Cruyff...

Harajuku

I  acabo definitivament amb la serie de posts Tokio. Tokio és una megàpolis conformada per tot de barris diferenciats entre ells, cadascún amb les seves particularitats i alguns amb una personalitat molt acusada.
Lo poc que he vist m'ha agradat molt i em quedo amb ganes de tonar-hi a descobrir tot el que no he vist. És una ciutat genial pels urbanites que els hi agradi descobrir racons. Hi ha un barri ultramodern cara el mar, i el barri del mercat de peix, i el barri de les botigues de luxe, i el barri de negocis, i el barri xinès, i el barri de les botigues d'electrònica, i el barri dels temples tradicionals, i el barri dels clubs nocturns, i el barri rosa...

Un barri ben curiós és Harajuku. En aquest barri s'hi reuneixen grups d'adolescents per veure i ser vistos. I mai millor dit: s'ajunten vestits de formes ben pintoresques, jo diria esperpèntiques, i posen asseguts o drets  perquè els turistes facin fotos. Hi han nois, però sobretot noies, tots són teenagers i batejar les modalitats de vestimenta em costa una mica. Hi han gòtics, punkies, mods, skaters, flogers, emos, rockers... Són ben bojos aquests japos...

Tokio (2)

Completo la serie de Tokio amb un assortit de fotos d'aquesta megàpolis que no deixa indiferent... la definiria com una ciutat barreja d'ultramodernitat i tradició. Al llarg dels seus carrers de rètols il·legibles, pots acabar ben desorientat, però podria haver-hi estat caminant durant dies sense aburrir-me gens.

La primera matinada ja estava despert a les 5h, coses del jet-lag. Vaig sortir a córrer pels carrers encara deserts i sense saber com em vaig trobar donant voltes a la 'torre de Tokio', una mena de Tour Eiffel a la japonesa. Em recordava episodis de Godzilla i de SimCity...

Sorprèn com enganxats trobes edificis ultramoderns per on circulen homes de traje fosc, metro i tren bala, i de repent topes amb un temple antic dedicat a deïtats desconegudes i rodejat d'arbres en un ambient de tranquilitat i repòs.

El Palau Imperial es troba al centre mateix de la megapolis. Unes muralles medievals altíssimes protegeixen la residencia de l'Emperador, només se'n poden visitar els jardins. Tot en un estil zen-minimalista ben serè.

Un dels punts forts dels japonesos és la gastronomia. Malgrat la setmana de feina, he pogut gaudir una miqueta de la riquesa de la cuina local. La cuina japonesa és molt més que l'arxi conegut Sushi, hi han mil receptes diferents de peix-carn-fideus-verdura...
Als restaurants la carta no acostuma a estar traduida, t'has de confiar en les fotos o en el consell d'algún local. En alguns llocs t'has de treure les sabates abans de pujar al tatami i és corrent compartir taula amb desconeguts. M'encanten els petits restaurants de barri on t'asseus a la barra i pots veure com cuinen davant teu mentre converses amb qui tinguis al costat.

Mentre de dia els japonesos són ultra-educats, ultra-formals i ultra-moderats, de nit sembla que es treguin el corsé i de repent sel's veu beure sense aturador, són espontanis i expressius, els agrada parlar i explicar-te les seves coses.

Kanpai! (Salut! en japonès...). Són ben extranys aquests japonesos...

Asakusa

Asakusa és le nom d'un barri de Tokio on s'hi troba el Temple Sensoji, el temple més antic de la ciutat, dedicat a la deesa Kannon. El temple data de l'any 645 DC, quan les nostres ermites romàniques encara no s'havien ni somniat.

A través d'una porta es passa per sota d'una fanalet inmens (seria un fanalot) vigilat pel déu del tro i el déu del vent. Una llarg carrer condueix al temple i al voltant els mercaders fan negocis, es veu que Jesús no va predicar a Sensoji. S'hi pot comprar de tot, desde espardenyes japoneses fins a gravats antics.

Al final s'arriba al temple on en un braser es prenen banys de fum per allunyar els mals esperits i enfortir l'ànima. M'he enfumat molt, que no sigui dit.

La gent entra en fila india al temple, en poca estona arribo a 'l'altar', on la gent fa pregàries i tira monedes en un gran cove. El temple és rematat per una pagoda de 5 pisos, que guarda la imatge de la deesa Kannon que mai s'ha mostrat en públic.

El temple és visitat per més de 20M de persones l'any, algunes per la fe en la deïtat i d'altres perquè sl voltant del temple es conserven carrers i carrerons amb el regust del vell Tokio. En aquests carrers joves i no tant joves passegen i/o s'asseuen als restaurants veïns amb tranquilitat.

Per un moment tinc la sensació que també es pot descansar en aquesta ciutat...

Taxis de Tokio

El meu viatge no ha estat gens turístic que diguem, de fet bàsicament he estat ficat en temes laborals a Tokio. Així que no tinc massa coses per explicar apart de follons de feina.

Però parlem del servei de taxi: en veus per tot arreu a tota hora, n'hi ha més de 50.000 a la ciutat. Hi han taxis de tots colors: grocs, vermells, verds, negres. Normalment són molt professionals i et condueixen ràpidament a destinació (sempre que no enganxis un embús). Tots estan equipats amb pantalles GPS per navegar a través de la megàpolis i no acostumen a parlar anglès. Si vols agafar un taxi, millor portar la destinació escrita en japonès en un paper.

Se'ls identifica pel llum superior, de color vermell si están lliures i groc si están ocupats. Molts taxistes porten guants blancs (molt burguès el detall)  i no n'he sentit cap escoltant la Cope.
A tots els taxis, els seients de davant i darrera són revestits amb puntes de coixí. Al primer taxi que vaig pujar em va donar la sensació d'asseure'm al sofà de casa la iaia...

Una altra curiositat dels taxis, el primer dia que vaig agafar un taxi a Tokio, el conductor em remugava i jo no entenia perquè. Resulta que tots els taxis de Tokio tenen un mecanisme hidràulic pel qual la porta del passatger s'obre i es tanca tota sola. Així que no cal obrir la porta a les senyoretes, el taxista obre la porta automàticament.

Coneixent al Sr. Toto...

En la cultura japonesa, el bany i la neteja corporal són un ritual. Els japonesos han traslladat aquests valors al món modern, un clar exemple en són els wc 'Toto', es troben arreu. Si comparem, els aparells del Sr.Roca queden ben enrera...

Opcions estàndard del Sr. Toto:

- Obertura de tapa automàtica.

- La 'cadena' es tira automàticament.

- Desodoritzador automàtic.

I les funcions més específiques:

- Asperssió d'agua a pressió regulable.

- Jet d'aigua a pressió regulable.

- Secador de culet.

Resumint, el Sr.Toto ho fa tot per tu: t'asseus, fas les teves coses i en acabar tens una neteja de baixos automàtica. Surts amb el culet net i sec com si t'acabessis de dutxar i tot sense enmerdar mans.

Les darreres versions del Sr. Toto venen amb funcions encara més extraordinaries:

- Música a selecció.

- Llum interior per no errar el tret.

- Análisi de glucosa a l'orina.

- Análisi del % de greix corporal.

- Pressió sanguínia.

- PC en pantalla tàctil, amb wifi esclar.

- Calefacció ala tapa.

Una publicitat d'aquests wc, amb un sentit de l'humor molt particular. Flipo amb els japos, tots porten el culet net. Per alguna raó el Xin-Xan sempre ensenyava el culet oi?...

Tokio

En un viatge llampec, coses de la feina, he anat a parar a Tokio. De Mendoza a Tokio, es necessiten com 34h per arribar-hi, no és extrany, el canvi és brutal... Em costa trobar les paraules per descriure Tokio, és una megapolis tque recorda NY, però sense tants rascacels i amb una personalitat propia molt acusada.

Tokio és una d'aquelles ciutats que mai dorm, amb restaurants i supermercats oberts a tota hora, llums de neó gegantins que fan que en alguns carrers de nit sembla que sigui de dia, és una ciutat ultra cosmpolita i utra fashion.

Ginza és una de les avingudes més glamuroses, a les seves voreres s'hi troben en fila india edificis supermoderns, amb les botigues dels productes de luxe més cotitzats al planeta. Japoneses superarreglades passegen carregades de bosses amb les darreres compres...

Gelades de primavera

Per si no havia tingut prou problemes als darrers mesos, ara ve el clima i també me la fot... ja n'hi ha prou no? Tants pecats he de purgar? És cert allò que tot el que fas et torna multiplicat? S'acumula la mala sort?

 Doncs sembla que si, després d'un capítol de vent Zonda el diumenge passat (el Zonda és aquell vent càlid que arrossega sorra bruta i que ve de la Cordillera), aquest dilluns hem tingut una nit molt freda i han caigut gelades en alta muntanya i en no tant alta. A la zona de Tupungato les gelades s'han fet presents i han glaçat els brots tendres d'unes quantes hectàries de vinya, sobre tot a les fondalades.

Aquestes gelades acostumen a afectar les fondalades perquè en una nit rasa, s'hi acumula l'aire més fred. En aquesta època les vinyes ja fa temps que han brotat i en alguns indrets es troben en plena floració. Els brots de la planta són molt tendres, sense gens de llenya i això fa que siguin molt sensibles a les gelades. La gelada destrueix els teixits vegetals que són plens d'aigua.

Les gelades són sinònim de pèrdua de producció, sinònim de mala qualitat en el raïm, sinònim de mal vi, sinònim d'un mal any vaja.
Si 2.010 ha estat fins ara un any molt feixuc per mi, ara encara ho és una mica més...

Museo Nacional de Antropología de México

Pocs museus m'han flipat tant com aquest, i no és extrany, el Museo Nacional de Antropología de México és un dels millors en el seu gènere a nivell mundial. En les seves sales s'hi exposen restes de les grans cultures que han poblat el pais, desde els primers pobladors fins a la colonització espanyola.

L'exposició comença mostrant uns preliminars de l'orígen de l'home, que si l'orígen és a l'Àfrica, que si la forma dels cranis...que si bla bla bla. En aquest punt em recordava el fallit Fòrum de les Cultures, un cúmul de bones intencions sense substància.

L'espectacle comença quan parla dels primers pobladors americans en creuar l'estret de Behring, uns 30.000 AC. A partir d'aquí es fa un repàs de les diferents cultures mesoamericanes de forma cronològica, mostrant una gran varietat espectacular de restes arqueològiques i obres d'art.

Tres cultures s'emporten la palma per la notorietat dels objectes exibits: la cultura Teothiuacana, la cultura Olmeca i la cultura Maya. En les diferents sales et pots fer-te l'il·lusió d'entrar a tombes, de vistar antigues vivendes, de contemplar temples. La concepció de les sales és molt ample i les explicacions molt abundants si les cerques.

Però si alguna cultura és l'estrella al museu, aquesta és la cultura Asteca. Les principals sales del museu estan dedicades als asteques on s'explica amb tot detall la seva forma de vida, les seves costums, l'ordre social, els seus tenebrosos rituals religiosos. Et fas una gran idea del que Hernán Cortés es va trobar ara fa 500 anys. M'ha agradat moltíssim!!

Sense sortir de la capital he fet un viatge per tot Mèxic, a través de les cultures del seu passat i el resultat és que ara tinc unes ganes bojes de recórrer el pais de debò, per conèixer els paratges on es situen aquests temples i restes, testimonis d'un passat tant diferent a l'europeu. Aviat espero, si em deixen fer vacances...

Iris & family

A Mèxic D.F. he tingut la sort de retrobar-me amb la Iris i la seva familia. La Iris ja fa temps que va decidir marxar a viure a Mèxic, ho va deixar tot, feina i casa, per anar-se a retrobar amb el seu amor (en Juan, el seu marit), sona romàntic oi?
Feia 3 o 4 anys que no l'havia vist, just abans que jo marxés cap a l'Argentina. Llavors acabava de tenir la seva filla Laia i fa ben poc n'ha tingut un altre de fill, és un nen i es diu Miquel. Sospito que a Mèxic el Miquelet haurà de remar fort perque no l'anomenin Miguelito. La Laia ja està molt crescuda i és tota una senyoreta. És un clon de la Iris, amb rínxols i tot, i sembla que igual de llesta que sa mare. Ja parla català i castellà-mexicà amb tota facilitat. Diria que és clavada a una de les tres bessones... fins aviat Iris!

El Mole

Una de les grans sorpreses per mi aquests dies a Mèxic ha estat descobrir la gastronomia mexicana. Coneixia desde fa temps tot el que donen als restarurants mexicans arreu del món, fajitas, burritos, quesaditas... picant... Però aquí he descobert que la gastronomia mexicana és MOLT més que tot el que es menja en els 'Tex-Mex' arreu del món.

Malgrat que he estat pocs dies he descobert tota una serie de plats fantástics. No puc deixar de parlar del 'Mole'. El mole ve a ser per Mèxic el que el pa amb tomàquet pels catalans, un plat que no es fa arreu més del món i és molt popular per tots els mexicans. El seu orígen és bastant antic, segurament va néixer en les cuines dels nobles que regentaven el virreinat ara fa 300 o 400 anys, i és el resultat de la cultura criolla, barreja dels coneixements i cultura del món indígena i el món colonial. 

El 'Mole' acostuma a presentar-se com una 'petxuga' de pollastre o gall d'indi, acompañada amb una salsa de color marró feta amb una llarguísima llista d'ingredients (no menys de 20) que varien segons el cuiner, segons la ciutat o segons la regió. EL 'mole poblano' és el més clàssic i el que agrada als turistes perquè no és picant, però hi han tants moles com `ciutats al pais.

Un dels ingredients clau de la salsa de mole és la xocolata amarga, que s'utilitza per amalgamar alguns dels ingredients. Un plat amb xolcolata no pot ser dolent oi? Una petita llista de compra: cacau en pols, xocolata amarga, 'chiles ancho', 'chiles mulato', 'chiles pasilla', chipotle, jitomates, ametlles, nous, panses, ajonjolí, clau, canyella, julivert, pebra negra, pebra vermella, ceba, all...

He disfrutat moltíssim el plat, de fet tinc moltes ganes de menjar Mole una altra vegada, però em sembla que no en trobaré als Tex-Mex de Mendoza... hauré de tornar a Mèxic ben aviat...

Guanajuato

Guanajuato és la capital de l'estat mexicà del mateix nom. La ciutat va ser fundada cap el 1.550 pel descobriment d'importantíssimes mines de plata al seu voltant. La riquesa que es va extreure de les mines durant més de 300 anys explica la fabulosa riquesa dels seus palaus i esglèsies.

La ciutat és construida entre tot un conjunt de turons, cosa que fa que sigui plena de carrers que pugen i baixen, amb tot de racons i de placetes plenes d'encant, és una mostra fantàstica d'arquitectura colonial.
La universitat de la ciutat es troba al capdemunt d'un turó i l'escalinata i el frontal que hi donen accés m'han recordat d'allò més la catedral de Girona, o no?.

A penes he pogut gaudir d'unes hores a la ciutat, corrent amunt i avall visitant clients i restaurants. Hi havien tants racons fotogènics que m'ha agafat una mena de bogeria fotogràfica frustrada per la feina... No és extrany, Guanajuato també ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO.

Descobrir aquesta ciutat m'ha fet enamorar definitivament del pais, és un pais ple de colors i sorpreses... Guanajuato celebra aquests dies el 'Festival Cervantino', és el festival cultural més important del pais i a tots els racons de la ciutat s'ofereixen concerts i actes culturals de tot tipus.

San Miguel de Allende

San Miguel d'Allende és un petit municipi mexicà (60.000 hab., no tant petit) de l'estat de Guanajuato. Està situat al bell mig de l'antiga ruta de la plata entre les mines de Guanajuato i Zacatecas i això fa que antigament va ser un lloc on es van construir les cases i haciendes dels rics comerciants de la plata. A les afores del poble hi han uns famosos banys termals que es creuen amb propietats curatives.

La ciutat permet disfrutar d'una quadricula de carrers plena de cases i palaus dels s.XVII en endavant. Hi han milers de petits detalls arquitectònics que permeten gaudir de la ciutat caminant poc a poc al llarg dels seus carrers. Menció especial als patis interiors de les cases, adornats amb flors i escultures exquisides que ni els patis de Sevilla.

En honor del patró local, he avistat varies representacions de San Miquel (el meu sant preferit esclar) que m'han permès disfrutar força amb la càmara de fotos. Inicialment San Miguel es deia San Miguel el Grande a seques, però el 1.826 ho varen canviar per '-de Allende' en memoria d'un 'libertador' de la guerra d'indepèndencia de nom Ignacio Allende que havia nascut al municipi.

Ja fa unes dècades que la ciutat fou descoberta pels turistes nord-americans i en l'actualitat San Miguel és un destí de molts jubilats 'gringos' que recerquen un lloc bonic i barat per viure, i perquè no, per prendre uns banys termals reparadors. 

Es creu que el 60% de la població de San Miguel es forània, molts van venir ja fa uns anys, es van comprar un palau del s.XVII per 4 xavos i varen muntar una casa rural-colonial on les habitacions no costen menys de 150U$ la nit.

He disfrutat molt de conèixer San Miguel, però diria que ho han pintat tot tant i tant bé que sembla un poble espanyol de cartró pedra. San Miguel de Allende fou declarat 'Patrimoni de la Humanitat' per la UNESCO el 2.008.