Asakusa és le nom d'un barri de Tokio on s'hi troba el Temple Sensoji, el temple més antic de la ciutat, dedicat a la deesa Kannon. El temple data de l'any 645 DC, quan les nostres ermites romàniques encara no s'havien ni somniat.
A través d'una porta es passa per sota d'una fanalet inmens (seria un fanalot) vigilat pel déu del tro i el déu del vent. Una llarg carrer condueix al temple i al voltant els mercaders fan negocis, es veu que Jesús no va predicar a Sensoji. S'hi pot comprar de tot, desde espardenyes japoneses fins a gravats antics.
Al final s'arriba al temple on en un braser es prenen banys de fum per allunyar els mals esperits i enfortir l'ànima. M'he enfumat molt, que no sigui dit.
La gent entra en fila india al temple, en poca estona arribo a 'l'altar', on la gent fa pregàries i tira monedes en un gran cove. El temple és rematat per una pagoda de 5 pisos, que guarda la imatge de la deesa Kannon que mai s'ha mostrat en públic.
El temple és visitat per més de 20M de persones l'any, algunes per la fe en la deïtat i d'altres perquè sl voltant del temple es conserven carrers i carrerons amb el regust del vell Tokio. En aquests carrers joves i no tant joves passegen i/o s'asseuen als restaurants veïns amb tranquilitat.
Per un moment tinc la sensació que també es pot descansar en aquesta ciutat...
Guanajuato és la capital de l'estat mexicà del mateix nom. La ciutat va ser fundada cap el 1.550 pel descobriment d'importantíssimes mines de plata al seu voltant. La riquesa que es va extreure de les mines durant més de 300 anys explica la fabulosa riquesa dels seus palaus i esglèsies.
La ciutat és construida entre tot un conjunt de turons, cosa que fa que sigui plena de carrers que pugen i baixen, amb tot de racons i de placetes plenes d'encant, és una mostra fantàstica d'arquitectura colonial.
La universitat de la ciutat es troba al capdemunt d'un turó i l'escalinata i el frontal que hi donen accés m'han recordat d'allò més la catedral de Girona, o no?.
A penes he pogut gaudir d'unes hores a la ciutat, corrent amunt i avall visitant clients i restaurants. Hi havien tants racons fotogènics que m'ha agafat una mena de bogeria fotogràfica frustrada per la feina... No és extrany, Guanajuato també ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO.
Descobrir aquesta ciutat m'ha fet enamorar definitivament del pais, és un pais ple de colors i sorpreses... Guanajuato celebra aquests dies el 'Festival Cervantino', és el festival cultural més important del pais i a tots els racons de la ciutat s'ofereixen concerts i actes culturals de tot tipus.
San Miguel d'Allende és un petit municipi mexicà (60.000 hab., no tant petit) de l'estat de Guanajuato. Està situat al bell mig de l'antiga ruta de la plata entre les mines de Guanajuato i Zacatecas i això fa que antigament va ser un lloc on es van construir les cases i haciendes dels rics comerciants de la plata. A les afores del poble hi han uns famosos banys termals que es creuen amb propietats curatives.
La ciutat permet disfrutar d'una quadricula de carrers plena de cases i palaus dels s.XVII en endavant. Hi han milers de petits detalls arquitectònics que permeten gaudir de la ciutat caminant poc a poc al llarg dels seus carrers. Menció especial als patis interiors de les cases, adornats amb flors i escultures exquisides que ni els patis de Sevilla.
En honor del patró local, he avistat varies representacions de San Miquel (el meu sant preferit esclar) que m'han permès disfrutar força amb la càmara de fotos. Inicialment San Miguel es deia San Miguel el Grande a seques, però el 1.826 ho varen canviar per '-de Allende' en memoria d'un 'libertador' de la guerra d'indepèndencia de nom Ignacio Allende que havia nascut al municipi.
Ja fa unes dècades que la ciutat fou descoberta pels turistes nord-americans i en l'actualitat San Miguel és un destí de molts jubilats 'gringos' que recerquen un lloc bonic i barat per viure, i perquè no, per prendre uns banys termals reparadors.
Es creu que el 60% de la població de San Miguel es forània, molts van venir ja fa uns anys, es van comprar un palau del s.XVII per 4 xavos i varen muntar una casa rural-colonial on les habitacions no costen menys de 150U$ la nit.
He disfrutat molt de conèixer San Miguel, però diria que ho han pintat tot tant i tant bé que sembla un poble espanyol de cartró pedra. San Miguel de Allende fou declarat 'Patrimoni de la Humanitat' per la UNESCO el 2.008.
Teotihuacan ('ciutat del déus' en llengua nauhatl) és el major jaciment preocolombí de tota Amèrica. Es troba uns 50 km. a les afores de D.F.. Quan s'hi arriba (normalment en taxi amb preu abusiu per turistes desprevinguts) les piràmides ja es poden contemplar desde lluny, i vistes les dimensions dona la sensació de que estiguis a punt de viatjar a una altra civilització. Durant quasi 10 segles aquest indret va ser el centre de poder de tot el centre mexicà, varies cultures precolombines que es van anar rellevant en la dominació, totes anteriors als azteques, des del 300 aC. fins al 700 dC., eren els 'teotihuacanos'. Durant un llarg periode, Teotihuacan va ser el centre espiritual polític i comercial d'aquell racó de món, amb relacions comercials i de vasallatge amb altres cultures centre-americanes del moment.
Les ruines s'articulen al llarg d'una llarga avinguda, la 'via dels morts' mostrant una colecció impressionant de piràmides i temples a banda i banda de la via, sobre tot tres: les piràmides del Sol i de la Lluna, les més altes, i el temple de Quetzalcoalt.
Els turistes es passegen entre les piràmides, tots amb el desig de coronar les més altes, jo inclòs. Les escales de pujada són molt empinades i unes cordes ajuden a fer 'l'ascenció'. He vist algún turista 'gringo' esbufegant de valent i suant la cansalada a mig camí, però quan ets a dalt la vista val la pena. Ja de baixada, alguns turistes baixen els graons de cul...
Entre piràmide i piràmide hi han una munió de venedors d'artesanies que no es cansen d'oferir reproduccions d'estatuetes d'obsidiana, collarets de plata i mantells de lli. Tots venen exactament el mateix, diria que els xinesos fan l'agost...
Als voltants de les piràmides s'hi poden descobrir restes del que era la ciutat que l'envoltava, s'estima que va arribar a tenir 150.000 habitants, amb tot de diferents cambres on habitaven sacerdots i mercaders. S'hi troben alguns murals policromats gravats a les parets amb motius animals, àligues, serps i pumes.
El temple de Quetzalcoalt és el més modern del conjunt, fou construit cap el 500 dC., durant l'etapa final de la civilització 'teotihuacana'. Destaca per les escultures i relleus policromats que folren una de les piràmides on Quetzalcoalt, el déu de la sabiesa, n'és el màxim protagonsita. Se'l representa com una serp amb un tocat de plomes al cap.
No puc evitar de pensar i comparar amb les ruines romanes (coetànies amb les teotihuacanes) i em fa pensar que aquesta civilització no estava gens endarrerida si s'hagués trobat amb la llatina. Que hagués passat s'hi s'haguessin trobat amb els romans? La gran diferència amb la cultura llatina és el coneixement i el domini dels metalls. Aquest ingredient ho cambiará tot 1000 anys més tard...
Amb aquest post acabo el periple pels USA. San Antonio és la tercera ciutat de Texas, després de Houston i Dallas. Si tot Texas m'ha semblat molt anglòfona en general (res a veure amb la 'onda' llatina de Miami), a San Antonio ja es comença a intuir la proximitat de la frontera mexicana (a 800 km) per un no se que en les construccions i en els trets de la gent.
San Antonio és famosa per l'equip de bàsquet dels 'San Antonio Spurs' (l'argentí Manu Ginóbili va contribuir a guanyar els 3 anells de la NBA d'aquest equip) però sobretot per albergar les restes del monument més visitat de tot Texas, 'El Álamo'.
'El Álamo' és un monument nacional que simbolitza la independència de Texas de Mèxic. Temps era temps que cap el 1.830 Texas formava part del recent 'regne-federal' de Mèxic, que havia assolit la seva independència de la corona española apenes 20 anys abans. El model d'estat mexicà recient inagurat donava mostres de feblesa i els texans bé que ho van saber aprofitar.
La zona de Texas ('Tejas' pels mexicans) començava a repoblar-se en massa amb colons anglòfons i aquests van impulsar una revolució que duraría una dècada. La batalla de 'El Álamo' només és un dels conflictes que van tenir lloc en els 10 anys de guerra entre els nous estats nord-americans i Mèxic.
La batalla es va produir als finals de febrer de 1.836: en 16 dies de setge, 1.500 soldats mexicans van masacrar els 150 colons texans que defenien una antiga missió jesuítica coneguda com 'El Alamo'. La defensa numantina d'aquell enclau, junt al perfil llegendari d'algun dels seus defensors (l'aventurer i polític David Crockett) ha passat a l'història dels USA com una llavor de l'esperit nacional. Després de la matança a 'el Álamo', els enfrontaments van continuar, i al crit de 'Remember the Alamo!!!' els colons nord-americans van fer rendir als mexicans a la batalla de San Jacinto proclamant per primer cop la independència de Texas.
A mi m'agrada recordar aquella peli dels 60's que segurament vaig veure algún dissabte a la tarda a casa els avis. Es titulava 'El Álamo' i apareixia el gran John Wayne vestit de David Crockett. Allò de veure els 'vaqueros' lluitant contra soldats vestits a l'estil napoleònic em va quedar grabat...
Hi ha algún tòpic millor que la capçalera de la serie de TV dels 80's per acompanyar el post de Dallas?? El diumenge a l'estadi dels Cowboys, en posaven la canço i jo em petava recordant-me de la Sue-Ellen borratxa i el maquiavèlic JR...
Al marge de tòpics, Dallas és molt més que la serie de TV. Es tracta de la 8ena ciutat dels USA en tamany (1,3M hab. la ciutat, 5M l'aria metrop.) i la segona de l'estat de Texas després de Houston.
L'area que engloba Dallas promou una quantitat enorme d'activitats que són la base de la seva gran riquesa: aeria, petrolera, ramadera, informàtica, automovilística... la llista no s'acaba i la variació en l'activitat fa que Dallas apenes hagi notat la recesió dels darrers anys. (a Miami l'especulació inmobiliària és notable, i la crisis s'hi ha notat molt).
Prova d'aquesta fabril activitat, el downtown de Dallas conté una col·lecció notable de gratacels.
Els gratacels són exponents de l'èxit comercial de les empreses de la ciutat en els negocis, però també una mostra de l'opulència de les families que gobernen aquestes empreses. En els darrers anys, com a 'médicis' del s.XXI, s'han construit grans edificis per albergar grans col·leccions d'art comprades i importades arreu del món. També s'han promogut la construcció de grans teatres i sales de concert, i això fa que avui en dia Dallas sigui considerada un dels principals pols culturals del pais, junt amb Miami, NY i LA.
Però abans d'aquest creixement, durant molts anys Dallas només va ser coneguda per la serie de TV, i per ser la ciutat on JFK fou assasinat. Aquest fet va marcar la historia dels USA i actualment, a l'edifici des d'on va disparar Oswald s'hi ha habilitat un museu de 6 plantes on es repassen els fets al voltant de l'assassinat. Hi han múltiples teories conspiratives al voltant del crim. Avui en dia en el pais dels CSI, aquest encara és un tema no resolt.
Al voltant del carrer on JFK va ser abatut s'hi pasegen a diari centenars de turistes, una X pintada a l'asfalt indica el lloc fatídic. És una mica inquietant, i els turistes hi fan fotos sense parar...
A la foto de sota una fletxa marca el punt de l'edificis des d'on va disparar Oswald i l'altra mostra la X marcada al paviment.
Malgrat la colecció de gratacels, Dallas és una ciutat que s'extén horitzontalment i no està gens compactada. La gent viu a lo ample i per moure's a través de la trama urbana el cotxe és una eina imprescindible. Mai havia vist tants nusos viaris com aquí, al costat el nus de la Trinitat sembla d'escalextric...
Hi ha condominis (barris privats) i vivenda per tot arreu, i els centres comercials, bancs i negocis estan extesos sense cap ordre aparent, és el model nord-americà de ciutat... jo prefereixo l'europeu...A Dallas s'hi respira opulència, tot és net, el paisatge és molt verd (està ple d'alzines i roures, no m'ho esperava)... però que no m'hi busquin, això d'estar enganxat al cotxe no em convenç...
Estic a Dallas (Texas) i avui he pogut assistir a un partit de 'futbol' americà. Em pregunto si ha res de més americà que veure un partit de 'football'...
El partit no començava fins les 12h però m'han vingut a buscar a les 8h, la previa al pàrking de l'estadi és molt important. Families senceres, grups d'amics, tothom ve en grans 'camionetes' carregats de cadires, parasols, bbq's, alguns porten el plasma TV, ninots inflables... vaja, els elements bàsics de qualsevol campista. Al voltant de l'estadi s'organitza una mega festa on tothom menja, beu (alcohol o no), juga a les cartes, paseja pels voltants... Els seguidors dels dos equips estan barrejats, no hi han insults ni patades, només s'intercanvien fotos i alguna que altra burla tímida.
Quan arriba l'hora del partit la gent va entrant a l'estadi pacíficament, no hi han grans aglomeracions malgrat la quantitat de gent. L'estadi dels Cowboys és nou, apenes té un any, hi caben unes 100.000 persones i és completament cobert i amb aire acondicionat. L'he trobat guapíssim...
Abans de començar el partit hi ha un gran show: uns genets que es passejen a cavall amb banderes, uns balls regionals (diria que són tex-mex), les cheerleaders fan aparició i remenen el cul (en botes de cowboy, of course), els jugadors que surten a la gespa cridats pel megàfon amb tot un ritual musical. Abans de començar el partit un cantant local canta l'himne nacional mentre tres marines fan els honors a la bandera, tothom d'empeu i en silenci...
El Cowboys han començat bé el partit, però de seguida els Bears agafen la delantera i el partit acabarà amb la victoria d'aquests, la defensa dels Cowboys fluixeja una mica. Durant el partit he anat aprenent les regles del joc, una mica confuses, però al final ho he trobat ben emocionant. De fet els Cowboys no han estat massa lluny d'empatar...
La gent no és massa apassionada, apenes se senten uns 'let's go cowboys!' espontanis, la resta de crits es fan a petició de la pantalla gegant (diuen que la més gran del món, de 50m de llarg), només es crida si ataca l'equip contrari, deu ser per desconcentrar, quan ataca el propi es demana silenci (algú ho pot entendre???). Trobo que a les venes, els Cowboys tenen horxata enlloc de sang...
El partit té quatre parts de 15 min cadascuna, però com al bàsket el rellotge para continuament. Així que en realitat el partit dura com 3 hores. A les pauses surten les cheerleaders alegrant la vista, es rifen objectes entre els assistents, i cap al final apareix la 'kiss cam': s'enganxa a parelles despistades (i no parelles) que quan surten enfocades a la pantalla gegant s'han de fer un petó. Molt tendre!!
El partit s'ha cabat, els Cowboys han perdut i la gent se'n va en silenci a agafar el cotxe. Jo estic content, he vist un gran espectacle...
Estic de viatge de promoció als USA, els propers dies visitaré els estats de Florida i Texas. I avui he aterrissat a Miami de matinada...
Quan sortia de l'aeroport no ho podia creure: el sol sortint sobre les palmeres, platges de sorra blanca, 27ºC... després dels darrers mesos d'hivern i de tanta feina a Mendoza, necessitava una mica de sol i platja com l'aire que es respira...
M'allotjo a South Beach, just davant del mar, en un d'aquests hotels centenaris en Art Deco.
Només arribar, amb el sol sortint, me n'he anat a córrer al llarg de la platja i després m'he sumergit a les aigües trasnparents amb sorra blanca al fons... quina sensació de joia que he tingut...
Sorprenen les casetes dels 'vigilantes de la platya', pintades totes diferents. El baywatcher era home, res a veure amb la Pamela Anderson, esclar que això no és California però igualment tinc la sensació d'estar dins d'una peli.
Per completar la il·lusió només falta que apareixin per aquí en Sonny Crockett i en Tubbs lluitant contra els narcos... (són els de 'Miami Vice' per si algú no ho entén)
Davant dels hotels d'Ocean Drive circulen els cotxes de luxe a marxa lenta, dones operades en bikini caminen amb brio, no falten les musculokas en tanga i harleys davidson de coleccionista... és una mena de desfilada que no et canses de mirar.
De dia tot són restaurants on els cambrers cubans t'atenen en castellà, de nit el carrer es transforma en una desfilada de carnaval tipus Eivissa. Això de South Beach és com una mena de Lloret però en gran, polit i ben fet...
