Els Andes mendocins

Algunes fotos hivernals dels Andes mendocins. En aquesta latitud la cordillera és enormement àrida i majestuosa.

Cerro Franke (2)

He repetit cim, el Franke de 'quasi' 5.000 metres, que ja havia pujat el darrer mes de Febrer.
Després de passat l'hivern estic una mica més grassonet i els kilos i l'alçada han fet que m'hagi costat més coronar el cim. Als darrers metres he sentit mareig i alguna nàusea i el més curiós, és la son enorme que provoca l'alçada. No se com ho faig però sempre tinc son... Aquest cop han estat 7 hores de pujada i 4 de baixada, 2 hores més en total que el darrer cop...

Montevideo

Després de Colonia vaig viatjar a Montevideo, a 2h30 per carretera. L'interior d'Uruguay és verd, molt verd, jo diria d'un verd avariciós. Les vaques pasturen tranquiles en prats inmensos de pendents suaus, apenes interromputs per petits boscos entre turonets. Però després dels prats s'arriba a Montevideo, la capital.

Uruguay medeix 5 cops el tamany de Catalunya, però té menys de la meitat d'habitants. Si ens fixem en els stàndards sud-americans, és el pais amb més igualtat social, menys analfabetisme, menys inseguretat i dels menys pobres de tot el continent. És per això que se l'havia anomenat la 'Suïssa llatino-americana'.
A Montevideo capital hi viu la meitat del pais, això són uns 1,3M d'habitants, uns pocs menys que Barcelona, això dona idea de la dimensió...Montevideo es troba a la riba oriental del Rio de la Plata i en presumeix: un llarg passeig permet disfrutar del riu (que sembla un mar) amb platges, jardins i port, tot ben arrenglerat. Les parelles passejen el gos, les jovencelles prenen el sol (aquí no es fa top-less), i alguns atletes recorren kilòmetres al llarg del magnífic passeig. Jo he pogut disfrutar de la posta de sol.
En general diria que la ciutat té el mateix aire 'vintage' que les parts velles de Buenos Aires: edificis despintats, voreres trencades, cotxes rovellats... tot dona l'idea que Montevideo va tenir una època pròspera que ja ha passat. És com una 'vecchia signora' que conserva rastres d'un passat millor. Com totes les capitals sudamericanes, Montevideo té una plaça/mausoleu dedicada al seu 'prócer', en aquest cas el general Artigas, que es presenta a cavall en una estatua enooooorme. També té un barri antic, amb cases senyorials del s.XIX i la catedral. El que més em va agradar van ser els carrers prop del Mercat del Port, amb cases molt acolorides i un aire molt atlàntic.
A Montevideo m'he trobat amb el Manu, company de fatigues enològiques a França, hem tingut ocasió de recordar els vells temps amb cervesa!.

En la curta visita a la ciutat, he tingut temps de recòrrer els encants vells (grandíssims i plens de trastos), tastar la carn urugaiana (de primera!), i sobretot fer un tast de Tannat, la varietat de raïm nacional.
El Tannat és una varietat de raïm originària de Madiran, al sud-oest francès, no ha sigut profeta profeta a la seva terra, i que s'ha adaptat al clima urugaià amb èxit donant vins intensos i estructurats que mereixen un post apart.

Colonia de Sacramento

Colonia (de Sacramento) és una població urugaiana, a la riba dreta del Riu de la Plata.
La població es va fundar el 1.680 per navegants portuguesos i posteriorment va ser objecte de nombroses batalles amb els espanyols: va cambiar de bando 4 vegades. La seva situació era estratègica pel control de l'entrada del Riu de la Plata, per on baixaven les mercaderies de l'interior del pais i la plata de les mines de Potosí a Bolivia.
El barri històric de Colonia està molt ben conservat, amb muralles i carrers empedrats, testimoni del passat colonial de la zona. Es conserven cases del s.XVII, d'una sola planta i sostres de canya, on es recrea la vida de la colonial de la vila.
En alguns racons hom diria que els vaixells pirates estan per arribar, el riu és tant ample que si no fos pel color marronós de les seves aigües sembla ben bé que et trobis a la vora del mar.
No és extrany, el conjunt històric de Colonia està catalogat com a Patrimoni cultural de la Humanitat desde el 1.995.
Vaig estar una bona estona assegut a la vora del 'mar', i mentre degustava l'excelent carn urugaiana, imaginava com devia ser la vida d'aquells 'inmigrants', ara fa 3 segles...

Centre Català a Mendoza (5)

Continuo amb l'activitat coral al centre. Al principi el repertori era petit, però poc a poc anem aprenent noves cançons. Ahir varem tenir concert amb altres corals mendocines, i varem estrenar 'El meu avi', versió coral.
La interpretació, siguem sincers, no gens brillant, però cada cop que la cantem no puc evitar d'emocionar-me una miqueta...

Cementiris

Aprofito que és Tots Sants per explicar quelcom dels cementiris argentins. He quedat sorprès de comprobar que al pais existeixen dos tipus de cementiris: els cementiris públics, de titularitat municipal, i els cementiris privats, que són un negoci amb respectable ànim de lucre.

Els primers tenen un model semblant als cementiris que conec: l'ajuntament té la titularitat dels terrenys on s'ubica el cementiri, tramita l'enterrament dels morts en tombes, nínxols o similars, pagant els familiars dels difunts un tant per l'inhumació i pel manteniment i lloguer de l'espai. El manteniment d'aquests cementiris és un servei públic amb garant constitucional, en base als impostos i recull de despeses del servei funerari.

L'enorme acumulació de gent a les ciutats i la falta de recursos generalitzada dels ajuntaments ha portat a que molts cementiris es trobin en un estat de conservació lamentable, un fet vergonyós per qualsevol societat que pretengui honorar els seus morts.

Desde fa unes dècades, i com a resposta al pèssim estat de molts cementiris públics, l'estat federal argentí va autoritzar la creació de cementiris de titularitat privada. Aquests cementiris responen a la necessitat d'una part de la societat, amb recursos econòmics, d'un indret exclusiu on enterrar i vetllar els seus morts.
Ignoro el funcionament administratiu d'aquests cementiris però he tingut la ocasió de visitar-ne un que es troba ben aprop de la bodega (espero que això no li doni una especial complexitat al vi) i em va encantar, era una mica com passejar per Hyde Park de Londres, grans planes de gespa on, entre petits bosquets d'arbres i flors, només unes petites làpides recorden apenes d'on et trobes. Em van encantar les vistes fantàstiques dels Andes nevats a l'horitzó.
Encuriosit vaig veure com el cementiri oferia multitud de serveis al marge del propi enterrament: mises in memoriam, servei de reposició de flors, serveis psicològics, un ample ventall de merchandising funerari...

Vaja, que allò de 'de morts tots calvos' no és tant veritat: els uns amb vistes al nínxol del davant, els altres amb un bon verd als peus, tot depèn de la butxaca.