Cementiris

Aprofito que és Tots Sants per explicar quelcom dels cementiris argentins. He quedat sorprès de comprobar que al pais existeixen dos tipus de cementiris: els cementiris públics, de titularitat municipal, i els cementiris privats, que són un negoci amb respectable ànim de lucre.

Els primers tenen un model semblant als cementiris que conec: l'ajuntament té la titularitat dels terrenys on s'ubica el cementiri, tramita l'enterrament dels morts en tombes, nínxols o similars, pagant els familiars dels difunts un tant per l'inhumació i pel manteniment i lloguer de l'espai. El manteniment d'aquests cementiris és un servei públic amb garant constitucional, en base als impostos i recull de despeses del servei funerari.

L'enorme acumulació de gent a les ciutats i la falta de recursos generalitzada dels ajuntaments ha portat a que molts cementiris es trobin en un estat de conservació lamentable, un fet vergonyós per qualsevol societat que pretengui honorar els seus morts.

Desde fa unes dècades, i com a resposta al pèssim estat de molts cementiris públics, l'estat federal argentí va autoritzar la creació de cementiris de titularitat privada. Aquests cementiris responen a la necessitat d'una part de la societat, amb recursos econòmics, d'un indret exclusiu on enterrar i vetllar els seus morts.
Ignoro el funcionament administratiu d'aquests cementiris però he tingut la ocasió de visitar-ne un que es troba ben aprop de la bodega (espero que això no li doni una especial complexitat al vi) i em va encantar, era una mica com passejar per Hyde Park de Londres, grans planes de gespa on, entre petits bosquets d'arbres i flors, només unes petites làpides recorden apenes d'on et trobes. Em van encantar les vistes fantàstiques dels Andes nevats a l'horitzó.
Encuriosit vaig veure com el cementiri oferia multitud de serveis al marge del propi enterrament: mises in memoriam, servei de reposició de flors, serveis psicològics, un ample ventall de merchandising funerari...

Vaja, que allò de 'de morts tots calvos' no és tant veritat: els uns amb vistes al nínxol del davant, els altres amb un bon verd als peus, tot depèn de la butxaca.