El Mole

Una de les grans sorpreses per mi aquests dies a Mèxic ha estat descobrir la gastronomia mexicana. Coneixia desde fa temps tot el que donen als restarurants mexicans arreu del món, fajitas, burritos, quesaditas... picant... Però aquí he descobert que la gastronomia mexicana és MOLT més que tot el que es menja en els 'Tex-Mex' arreu del món.

Malgrat que he estat pocs dies he descobert tota una serie de plats fantástics. No puc deixar de parlar del 'Mole'. El mole ve a ser per Mèxic el que el pa amb tomàquet pels catalans, un plat que no es fa arreu més del món i és molt popular per tots els mexicans. El seu orígen és bastant antic, segurament va néixer en les cuines dels nobles que regentaven el virreinat ara fa 300 o 400 anys, i és el resultat de la cultura criolla, barreja dels coneixements i cultura del món indígena i el món colonial. 

El 'Mole' acostuma a presentar-se com una 'petxuga' de pollastre o gall d'indi, acompañada amb una salsa de color marró feta amb una llarguísima llista d'ingredients (no menys de 20) que varien segons el cuiner, segons la ciutat o segons la regió. EL 'mole poblano' és el més clàssic i el que agrada als turistes perquè no és picant, però hi han tants moles com `ciutats al pais.

Un dels ingredients clau de la salsa de mole és la xocolata amarga, que s'utilitza per amalgamar alguns dels ingredients. Un plat amb xolcolata no pot ser dolent oi? Una petita llista de compra: cacau en pols, xocolata amarga, 'chiles ancho', 'chiles mulato', 'chiles pasilla', chipotle, jitomates, ametlles, nous, panses, ajonjolí, clau, canyella, julivert, pebra negra, pebra vermella, ceba, all...

He disfrutat moltíssim el plat, de fet tinc moltes ganes de menjar Mole una altra vegada, però em sembla que no en trobaré als Tex-Mex de Mendoza... hauré de tornar a Mèxic ben aviat...

Guanajuato

Guanajuato és la capital de l'estat mexicà del mateix nom. La ciutat va ser fundada cap el 1.550 pel descobriment d'importantíssimes mines de plata al seu voltant. La riquesa que es va extreure de les mines durant més de 300 anys explica la fabulosa riquesa dels seus palaus i esglèsies.

La ciutat és construida entre tot un conjunt de turons, cosa que fa que sigui plena de carrers que pugen i baixen, amb tot de racons i de placetes plenes d'encant, és una mostra fantàstica d'arquitectura colonial.
La universitat de la ciutat es troba al capdemunt d'un turó i l'escalinata i el frontal que hi donen accés m'han recordat d'allò més la catedral de Girona, o no?.

A penes he pogut gaudir d'unes hores a la ciutat, corrent amunt i avall visitant clients i restaurants. Hi havien tants racons fotogènics que m'ha agafat una mena de bogeria fotogràfica frustrada per la feina... No és extrany, Guanajuato també ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO.

Descobrir aquesta ciutat m'ha fet enamorar definitivament del pais, és un pais ple de colors i sorpreses... Guanajuato celebra aquests dies el 'Festival Cervantino', és el festival cultural més important del pais i a tots els racons de la ciutat s'ofereixen concerts i actes culturals de tot tipus.

San Miguel de Allende

San Miguel d'Allende és un petit municipi mexicà (60.000 hab., no tant petit) de l'estat de Guanajuato. Està situat al bell mig de l'antiga ruta de la plata entre les mines de Guanajuato i Zacatecas i això fa que antigament va ser un lloc on es van construir les cases i haciendes dels rics comerciants de la plata. A les afores del poble hi han uns famosos banys termals que es creuen amb propietats curatives.

La ciutat permet disfrutar d'una quadricula de carrers plena de cases i palaus dels s.XVII en endavant. Hi han milers de petits detalls arquitectònics que permeten gaudir de la ciutat caminant poc a poc al llarg dels seus carrers. Menció especial als patis interiors de les cases, adornats amb flors i escultures exquisides que ni els patis de Sevilla.

En honor del patró local, he avistat varies representacions de San Miquel (el meu sant preferit esclar) que m'han permès disfrutar força amb la càmara de fotos. Inicialment San Miguel es deia San Miguel el Grande a seques, però el 1.826 ho varen canviar per '-de Allende' en memoria d'un 'libertador' de la guerra d'indepèndencia de nom Ignacio Allende que havia nascut al municipi.

Ja fa unes dècades que la ciutat fou descoberta pels turistes nord-americans i en l'actualitat San Miguel és un destí de molts jubilats 'gringos' que recerquen un lloc bonic i barat per viure, i perquè no, per prendre uns banys termals reparadors. 

Es creu que el 60% de la població de San Miguel es forània, molts van venir ja fa uns anys, es van comprar un palau del s.XVII per 4 xavos i varen muntar una casa rural-colonial on les habitacions no costen menys de 150U$ la nit.

He disfrutat molt de conèixer San Miguel, però diria que ho han pintat tot tant i tant bé que sembla un poble espanyol de cartró pedra. San Miguel de Allende fou declarat 'Patrimoni de la Humanitat' per la UNESCO el 2.008.

Teotihuacan

Teotihuacan ('ciutat del déus' en llengua nauhatl) és el major jaciment preocolombí de tota Amèrica. Es troba uns 50 km. a les afores de D.F.. Quan s'hi arriba (normalment en taxi amb preu abusiu per turistes desprevinguts) les piràmides ja es poden contemplar desde lluny, i vistes les dimensions dona la sensació de que estiguis a punt de viatjar a una altra civilització. Durant quasi 10 segles aquest indret va ser el centre de poder de tot el centre mexicà, varies cultures precolombines que es van anar rellevant en la dominació, totes anteriors als azteques, des del 300 aC. fins al 700 dC., eren els 'teotihuacanos'. Durant un llarg periode, Teotihuacan va ser el centre espiritual polític i comercial d'aquell racó de món, amb relacions comercials i de vasallatge amb altres cultures centre-americanes del moment.

Les ruines s'articulen al llarg d'una llarga avinguda, la 'via dels morts' mostrant una colecció impressionant de piràmides i temples a banda i banda de la via, sobre tot tres: les piràmides del Sol i de la Lluna, les més altes, i el temple de Quetzalcoalt.

Els turistes es passegen entre les piràmides, tots amb el desig de coronar les més altes, jo inclòs. Les escales de pujada són molt empinades i unes cordes ajuden a fer 'l'ascenció'. He vist algún turista 'gringo' esbufegant de valent i suant la cansalada a mig camí,  però quan ets a dalt la vista val la pena. Ja de baixada, alguns turistes baixen els graons de cul...

Entre piràmide i piràmide hi han una munió de venedors d'artesanies que no es cansen d'oferir reproduccions d'estatuetes d'obsidiana, collarets de plata i mantells de lli. Tots venen exactament el mateix, diria que els xinesos fan l'agost...

Als voltants de les piràmides s'hi poden descobrir restes del que era la ciutat que l'envoltava, s'estima que va arribar a tenir 150.000 habitants, amb tot de diferents cambres on habitaven sacerdots i mercaders. S'hi troben alguns murals policromats gravats a les parets amb motius animals, àligues, serps i pumes.

El temple de Quetzalcoalt és el més modern del conjunt, fou construit cap el 500 dC., durant l'etapa final de la civilització 'teotihuacana'. Destaca per les escultures i relleus policromats que folren una de les piràmides on Quetzalcoalt, el déu de la sabiesa, n'és el màxim protagonsita. Se'l representa com una serp amb un tocat de plomes al cap.

No puc evitar de pensar i comparar amb les ruines romanes (coetànies amb les teotihuacanes) i em fa pensar que aquesta civilització no estava gens endarrerida si s'hagués trobat amb la llatina. Que hagués passat s'hi s'haguessin trobat amb els romans? La gran diferència amb la cultura llatina és el coneixement i el domini dels metalls. Aquest ingredient ho cambiará tot 1000 anys més tard...

Mèxic D.F.

Estic en un 'Lost in translation' a Mèxic D.F. És una mega urbe de 23M d'habitants, un veritable formiguer humà... No tinc paraules per ara...

La Laguna Blanca

La Laguna Blanca es troba aprop de Malargüe, a uns 450 km al sud de Mendoza. He passat el cap de setmana caminant en les inmensitats al voltant d'aquest indret. Es tracta d'una llacuna al peu dels Andes on els cavalls pasturen tranquilament veient els núvols passar.

Apart de reflexionar sobre com condueixo la meva vida, aquí he descobert que la càmara de fotos té un mecanisme per fer panoràmiques en 180º. Ja ho podria haver descobert abans!!, això em passa per no llegir les intruccions dels aparells electrònics...

La 'cumbia argentina'

La cumbia és un ritme musical originari de Colombia. Pero ja fa dècades que aquest ritme va calar fort entre els argentins, i a força de sentir-la, ha sorgit una escola de músics cumbierus propia del pais que donen un aire ben diferent a la cumbia original colombiana. Diria que la cumbia argentina és molt més espasmòdica i barruera, perd la dolçor caribenya per guanyar un so més canalla.

Segons diuen els experts, la cumbia orignal s'ha fusionat amb ritmes locals com el tango i el chamamé, donant-li un aire ben especial. Alguns conjunts també li han introduit elements del flamenc, i sumat a l'ús d'instruments ben argentins com l'acordió, tot plegat dona a la cumbia local una personalitat suficient per tenir el dret d'anomenar-se 'cumbia argentina'.

En poso un parell d'exemples mitològics pels argentins, la Mona Giménez i en Rodrigo. La Mona Giménez, és un cantant una mica caspós però brillant en el ritme cumbianu i algunes de les seves cançons s'han copiat fins a la sacietat.

A les zones rurals la cumbia és omnipresent, en les festes de barri, en els post-asados, en el dia a dia. Quan vaig a visitar vinyes lluny de Mendoza city, les radios locals abusen de sobremanera de la cumbia. Diria que m'agrada, ho prefereixo a l'insufrible reaggeton, però en dòsis curtes perquè el ritme compulsiu cumbieru et pot tornar boig...

L'altre cantant que volia afegir és en Rodrigo, un ex boxejador que va fer fortuna cantant cumbia. Tenia un carisma espectacular: als concerts vestia de boxejador i cantava i ballava dins d'un ring al mig de l'escenari. Com molts ídols va tenir un final tràgic, però va tenir el temps suficient d'omplir estadis arreu del pais. Una de les seves cançons més brillants la dedica al semi-déu argentí, en Maradona.

Les sèquies de Mendoza

Quan l'Albert va estar a Mendoza ara fa 6 mesos, em va dir 'No és així com m'imaginava Mendoza'.

Després de més de 2 anys de parlar de les vivències a Mendoza al blog, em vaig adonar que potser no havia descrit massa bé com és la ciutat on visc. Així que m'he decidit a fer un recull de fotos de les 'acequias'...

La principal particularitat de Mendoza són les seves sèquies ('acequias' en mendocí), una xarxa de canals i canalons que engloben tota la quadrícula de la ciutat. Si passes de la vorera al carrer, sempre hi ha una sèquia, la majoria de vegades oberta, a vegades tapada. Això vol dir que per passar el carrer has de trobar la passarela per sobre la sèquia, a vegades a ma, a vegades no. Sempre hi ha l'opció de fer un saltiró.

Les sèquies es fan servir per regar l'arbrat, enorme, de la ciutat. També s'utilitza com a desaigüe per la pluja. La història d'aquestes sèquies és molt antiga: els indis pehuenches van ser els primers en formar sèquies per aconduir l'aigua de desgel dels rius que baixen dels Andes. Canalitzant l'aigua podien regar superfícies que d'altra manera serien desert. Mendoza es beneficia de l'herència dels peuhenches i avui en dia totes les ciutats i viles de la provincia, estan completament quadriculades per milers de kilòmetres de sèquies.

Les sèquies de la ciutat poden tenir diferents formes i sobretot estar recobertes de materials ben diversos: les més primaries als barris més humils són simples rases excavades a terra. Però el més corrent és que tinguin les parets de formigó amb passareles intercalades. A vegades les sèquies estan completament cobertes per voreres convencionals, i una graella de metall intercalada permet endivinar la sèquia amagada a sota. 

A les zones més nobles de la ciutat les sèquies están recobertes amb un empedrat. En hores determinades de dies determinats l'aigua baixa per la sèquia: en algún extrem algú ha obert una vàlvula desde una canal i una secció de la quadricula de sèquies rega els seus arbres. És una meravella el soroll de l'aigua baixant per les sèquies (si els cotxes ho permeten).

La pitjor part de les sèquies: com a qualsevol ciutat, la gent més porca tira la brossa a terra, i a Mendoza tota la brossa va a parar a les sèquies que a vegades semblen abocadors...

L'altra cosa negativa de la sèquies: la facilitat per trencar-se una cama. De nit, o caminant despistat, o baixant del cotxe... res més fàcil que ficar el peu a la sèquia i /o trencar-se la cama... per sort encara no m'ha passat però és ben corrent.

En les zones rurals s'extenen les sèquies que cumpleixen amb la labor milenaria de portar aigua als cultius de cada parcela. És en aquestes sèquies, rodejades d'olieres i vinyes on Mendoza dona la seva millor cara.