La cumbia és un ritme musical originari de Colombia. Pero ja fa dècades que aquest ritme va calar fort entre els argentins, i a força de sentir-la, ha sorgit una escola de músics cumbierus propia del pais que donen un aire ben diferent a la cumbia original colombiana. Diria que la cumbia argentina és molt més espasmòdica i barruera, perd la dolçor caribenya per guanyar un so més canalla.
Segons diuen els experts, la cumbia orignal s'ha fusionat amb ritmes locals com el tango i el chamamé, donant-li un aire ben especial. Alguns conjunts també li han introduit elements del flamenc, i sumat a l'ús d'instruments ben argentins com l'acordió, tot plegat dona a la cumbia local una personalitat suficient per tenir el dret d'anomenar-se 'cumbia argentina'.
En poso un parell d'exemples mitològics pels argentins, la Mona Giménez i en Rodrigo. La Mona Giménez, és un cantant una mica caspós però brillant en el ritme cumbianu i algunes de les seves cançons s'han copiat fins a la sacietat.
A les zones rurals la cumbia és omnipresent, en les festes de barri, en els post-asados, en el dia a dia. Quan vaig a visitar vinyes lluny de Mendoza city, les radios locals abusen de sobremanera de la cumbia. Diria que m'agrada, ho prefereixo a l'insufrible reaggeton, però en dòsis curtes perquè el ritme compulsiu cumbieru et pot tornar boig...
L'altre cantant que volia afegir és en Rodrigo, un ex boxejador que va fer fortuna cantant cumbia. Tenia un carisma espectacular: als concerts vestia de boxejador i cantava i ballava dins d'un ring al mig de l'escenari. Com molts ídols va tenir un final tràgic, però va tenir el temps suficient d'omplir estadis arreu del pais. Una de les seves cançons més brillants la dedica al semi-déu argentí, en Maradona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada