Serrat a Mendoza

Ahir, per iniciativa del Fabio, varem anar a escoltar el Serrat, que cantava aquí a Mendoza. Per dintre pensava, 'segur que m'adormo a mig concert'... Però el cert és que em va agradar molt sentir-lo en directe, durant hora i 3/4 va estar cantant les seves cançons de sempre. Jo diria que ja té la veu castigada, o potser sempre ha estat així?. Entre cançó i cançó anava xerrant, explicant anècdotes i proverbis orientals i va fer que el concert em passés volant. La mitjana d'edat del públic rondava llargament els quaranta, i algunes fans maduretes no s'estaven de dir-li obscenitats a les quals ell contestava elegantment: 'eso no va incluido en el precio señora...'.
Bravo Serrat!!

Kami no Shizuku

'Kami no Shizuku' és el nom d'un manga japonès de gran èxit al pais del sol naixent. El tema central del manga gira en torn del vi, on en una serie de còmics, dos germanastres se les veuen per aconseguir la clau del celler del seu difunt pare a través de la recerca de 12+1 vins al voltant del món.
L'èxit del manga al Japó i Corea ha disparat les vendes de vi al continent asiàtic, un continent amb molt poca cultura enològica.
En una atmósfera de crisi i consum aturat, això és un raig d'esperança i sorprèn com de forma espontània sorgeixen noves formes de màrketing que ningú havia imaginat. Segons algunes fonts periodístiques, les vendes poden haver-se disparat un 20%.
A nivell personal ho he pogut comprovar: l'any passat vaig arribar al 'bonus' pels pèls, gràcies a les comandes inesperades provinents del Japó.
Que segueixin llegint còmics! Sayonara baby!

Cerro Puquios (3.800)

El darrer diumenge em vaig unir a la gent del 'Club Regatas' per anar a fer el cim del Cerro Puquios. La sorpresa va ser la quantitat de gent que va assistir a la sortida: 40 persones!! (malament!) Semblava que anéssim tots plegats de colònies, bieeeennn!... Varem sortir de Mendoza a les 7h30 per enfilar la ruta 7 (la que va a Chile), 2h fins passar Penitentes i abans d'arribar a Puente del Inca. El lloc de trobada era la base de l'Estació d'esquí Puquios, a 2.600 m., tocant la ruta 7. Fins les 10h30 (malament comença!) no es reuneix tot el grup i no començem a caminar.
Amb tanta gent, el guia de muntanya (es fa dir 'turco') marca un ritme lent per no desperdigar les ovelles. El resultat és que 3h més tard, i a uns 3.200 m. es planta en un sortint de pedra i diu: 'Llegamos al Puquios!'. Alguns (els més grassos i domingueros) fan 'biennnnn!!' i d'altres amb cara de fàstig li diem de tot. El lloc del dinar és espectacular, es veu una vista esplèndida del Cerro Penitentes (4.351 m.) que sembla una esglesia gegantina, amb els seus murs i contraforts.
Després de la revolta d'una 15 d'expedicionaris, el 'turco' cedeix i ens deixa fer el cim havent dinat. Amb el segon guía continuem pujant, aquest cop a bon ritme per l'arista visible de la muntanya i en dos hores fem el cim. El cim forma part d'una cadena de cims no massa aguts, rodejats de colosos de 5.000 m. (no en recordo els noms) i des d'allà s'albira la punteta de l'Aconcagua. És tard i no ens podem entretenir. La baixada almenys és ràpida i la conclusió final: evitar els grups de domingueros...

Dades de l'excursió:
Estació d'esquí Puquios (2.600 m.) - Cerro Puquios (3.800 m.)
Pujada: 5h30
Baixada: 3h
Desnivell: 1.200 m.

Aconcagua (6)

Fa quasi un any que vaig fer unes fotos similars a la base del Parc Aconcagua. Aquest cop no he tingut mal de cap, i caram, ja ha passat un any!!

'Saint Valentine's day'

Ja han passat 5 dies des del 'Saint Valentine's day', jo aquest dia ni el celebro ni hi crec, que per alguna cosa tenim Sant Jordi!.
Però no puc deixar d'il·lustrar el cartell que un colegial ha penjat d'un arbre a la sortida d'un institut, per la seva estimada princesa... se m'ha entendrit el cor, visca l'amor!!

Raïm de taula

Tant el 'raïm de fer vi' com el 'raïm de taula' tot és raïm de la mateixa espècie vegetal, la 'Vitis Vinifiera'. La diferència entre raïm de 'taula' o de 'fer vi' es deu a les característiques físiques de cada varietal, que les fan més amenes per fer un producte o un altre. Normalment, en l'elaboració de vi, es fan servir varietats de gra petit i pell gruixuda, que solen tenir un gran component aromàtic i cromàtic, aptes per elaborar vins de qualitat.
En canvi, en la producció de raïm de taula s'utilitzen varietats de raïm gran, amb polpa cruixent i pell prima, sovint sense llavors. La producció de raïm de taula requereix molta ma d'obra, els raïms han d'arribar en un perfecte estat visual al mercat i això fa que tinguin costos elevats.
Mendoza és junt amb La Mancha, la principal zona mundial de producció de most de raïm, utilitzat en l'indústria dels refrescs i begudes com aport natural de sucre. Per l'elaboració de most s'utilitzen varietats de raïm de taula, que donen alta productivitat i molt bona concentració de sucre.
Per produir raïm per fer most, es condueix la vinya en forma de pèrgola i s'irriga constantment. Amb això s'afavoreix l'alta productivitat i s'obtenen entre 20 i 30 Tones de raïm per cada hectària.
A les fotos figuren el 'Moscatell de gra gros' i el 'Moscatell d'Hamburg' (de color rosat). Menjar-los directament de la planta és un gust però també et fa anar al wc sovint...

Aconcagua (5)

Aquest cap de setmana s'ha fet públic un video del 'salvament' d'un guía de montanya, en Federico Campanini, que enmig d'una tempesta s'havia perdut amb la seva expedició 2 dies abans i va morir prop del cim el passat mes de Gener. L'equip de rescat no va aconseguir salvar el guia que, defallit, va morir abandonat prop del cim de la muntanya. Federico, descansa en pau.
Aquest video ha desfermat una gran polèmica local, a part de la rudesa i dificultat de les condicions al cim, evidencia la falta absoluta de medis al parc Aconcagua, un parc nacional que genera enormes divises donada el gran nombre d'expedicons internacionals que cada any ataquen el cim. Que fan uns rescatistes sense camilla?, és humà el tracte que donen a l'accidentat?
La falta de medis és una cosa patèticament comú en qualsevol estament públic argentí, però quan això redunda en pèrdua de vides humanes es converteix en tràgic.

Gotan Project

Entre la música que s'escolta al pais, el que més m'agrada és la música de fusió, entre tango tradicional i música electrònica. Hi han varis grups, un dels més assenyalats diria que és 'Gotan Project'.
El grup té base a París, i està compost per un francès, un suïs i un argentí. Es combinen ritmes i sons del tango amb les darreres tendències de la música electrònica, el resultat és molt interessant.
Els 'Gotan Project' van començar tocant com per divertiment, però de seguida es van fer coneguts, sobretot quan una de les seves cançons va formar part central de la banda musical de la película 'Shall we dance?' amb la Jenniffer López i el Richard Gere.

Detesto particularment la JeLo, no sabria dir perquè però em fa cagar, i a més no vaig veure la peli (és d'aquelles pelis que quan veus anunciades penses: 'quin rollassu, no la vaig a veure...'). Però val la pena d'escoltar la música...

Taxi!

Per més que miro Mendoza i Barcelona no s'assemblen gens. Ni geogràficament, ni climàticament, ni urbanísticament, ni socialment, ni econòmicament, ni demogràficament, ni, ni, ni...
Ahir s'em va il·luminar la bombeta i vaig trobar una semblança entre les ciutats: els taxis!!! estan pintants + o - igual i els conductors escolten a la radio els tertulians locals. Ara ja puc dormir tranquil doncs...

Cerro Franke, 5.000 m.?

Buscant a Google, l'alçada del Cerro Franke no és clara: alguns li donen 5.100 m. i d'altres només 4.880 m., hom diria que la muntanya creix o es fa petita segons qui la visita.
Aquest dissabte varem sortir a fer el cim amb alguns companys del club d'Andinisme. S'accedeix a la quebrada de Vallecitos (1h30 desde Mendoza) i el cotxe es deixa al pàrking de l'estació d'esquí a 3.000 m. Desde allà, i en 1 hora caminant, s'arriba a Las Veguitas, el 'camp base' a 3.200 m on es passa la nit per aclimatar-se pel dia següent. La nit a Las Veguitas va ser freda, però la vista dels estels a 3.200 m. és quelcom que val la pena. Es veuen tantes estrelles fugaces i el resplandor dels estels és tant intens que sembla una peli de l'espai.Sóc un desastre pel càmping, no portava ni fogonet, ni termo, ni galetes, ni sopa instantània... A 3.000 m. qualsevol cosa calenta s'agraeix com si fos un àpat del Bulli.
A l'endemà, després de sortir el sol i esmorzar comencem a caminar a les 7h15. La pujada de seguida es fa dura, el desnivell és important i la falta d'oxígen es fa notar. Per cada hora de pujada es descansen 15 minuts.
A 5.000 m. la concentració d'O2 és el 45% que al nivell del mar i es nota, jo vaig pujar dopat d'aspirines. gràcies Sr. Bayer!!
Es puja per l'arista NE del cim. L'entorn és bastant desolat, no hi ha massa verd, però a mida que es guanya alçada les vistes es fan impressionants i diria que el cel es torna d'un blau més fosc..Cap al final em vaig unir a una parella que pujaven a tota pastilla, el grup estava molt cansat i es van fer enrera. La pujada final és especialment dura, hi han varis cims falsos que desanimen, però una grimpadeta final sobre una torre de pedra dona la gran recompensa: la visió de Cerro Plata (6.000 m.) a tocar, un entorn amb 4 o 5 cims de 5.000 o la impressió del precipici enooorme de la paret sud bé val l'esforç. Al cim vaig sentir de ple l'efecte de l'alçada: nausees i mal de cap. Però a mesura que varem començar a baixar és sorprenent com et recuperes. Es baixa per la primera tartera que es troba a ma esquerra, un impressionant llit de pedres de 1.000 m. que et condueix directe 'esquiant' fins a Piedras Grandes. Allà només queda una caminada fins al lloc d'acampada tot seguint el torrent, abraçades amb els companys i 10 hores de son a Mendoza...


Dades de l'excursió:
Las Veguitas 3.200 - Cerro Franque 5.000
Desnivell: 1.800m.
Pujada: 6h. - Baixada: 3h.

La Creu del Sud

De nit, els cels de l'Hemisferi Sud, són especialment clars i lluminosos per la menor contaminació ambiental i lumínica. Les constelacions més meridionals només es poden veure al sud de l'Equador, i una de les més celebrades és la 'Cruz del Sur', la 'Southern Cross' en els països anglòfils.La Creu del Sud ve a ser l'equivalent de l'estrella polar a l'H.Nord, l'eix principal de la creu apunta cap el Sud polar i ha servit com a referència d'orientació a exploradors i indígenes de tots els temps.
La creu és una constel·lació formada per cinc estrelles, situades just per sobre la Via Làctia. A més, a l'esquerra de la creu s'observa una zona fosca, una nebulosa coneguda com a 'sac de carbó', una de les més fosques del firmament.
Per tot plegat, la Cruz del Sur és una de les constel·lacions més famoses i que els aborígens australians o els natius americans li han donat múltiples significats mitològics.
Avui en dia la constel·lació s'utilitza com a símbol identificant el Sud, nogensmenys forma part de moltes banderes, com la d'Austràlia, la de Noza Zelanda, o la de Papúa. És curiós el cas de la bandera del Brasil on hi figuren 7 constelacions més, a part de la Creu del Sud.

Aconcagua (4)

Ahir va ser notícia al diari Los Andes la jove Crina Coco Popescu, andinista rumana de 14 anys, va coronar el cim de l'Aconcagua, en solitari i per la via del 'Glaciar de los Polacos', la més difícil.
Darrerament la muntanya només portava males notícies, ja són 5 els morts en l'intent de fer el cim aquesta temporada. I per fi ahir va aparèixer la proesa de la menor rumana. El récord de joventut en fer el cim és en mans de Matthew Moniz, d'USA, que el desembre passat va pujar coronar el sostre d'Amèrica amb només 10 anys, per la via normal esclar.
Tothom sap que pujant a l'Aconcagua es corre un risc de mort, que fa que els pares d'aquests 'menors' encoratgin als seus fills a assumir aquest risc? No hauria d'estar prohibit als menors com l'alcohol o les pelis X? No ho acabo d'entendre...

Windsurf a Potrerillos

Aquest cap de setmana em vaig posar el vell neoprè i per fi vaig poder navegar, no pel mar però si per un llac d'aigües fredes. No ha estat malament el sucedani: Potrerillos és un pantà enorme que recull les aigües de desglaç. Així que amb el vent que fa, a ràfegues, i el meu pobre windsurfing apenes en vaig recórrer un petit tros.
Lliscant per sobre l'aigua es contempla la cordillera amb cims de 5 i 6.000 metres nevats!.
A les 'platges' llindants les repectives parelles dels surfistes els esperen arribar, fent bronzo al sol, lluïnt bikinis fantàstics, prenent mate amb el berenar a punt. I el meu berenar??