La Pobresa a l'Argentina

Feia temps que tenia ganes de parlar de la Pobresa al pais, però sempre he anat posposant el tema perquè no sabia massa com plantejar-lo. Si algú em pregunta que és el pitjor que visc a l'Argentina, sense cap mena de dubte la principal és la pobresa que es palpa al voltant.

I trobo que és el pitjor perquè la pobresa és l'arrel dels principals problemes del pais: delinquència, analfabetisme infantil, tràfic de drogues, violència, inseguretat... tot això existeix avui a l'Argentina de forma notòria, agradi o no als argentins.

Afegeixo una taula amb el '% de població sota al llindar de la pobresa als paisos sud-americans'. Són dades oficials proveïdes pels diferents governs i obtingudes a 'Wolfram-alpha'.

Només com a comparació, la taxa actual de població al llindar de la pobresa a Espanya es del 18%. Són dades difícils de comparar, el concepte de 'llindar de pobresa' és molt relatiu segons qui l'interpreti.
A l'Argentina les dades oficials sovint són intervenides pel govern per fer creure el 'convenient' a criteri del 'mandamás' de torn. L'IPC argentí per exemple, és una entelèquia que es manipula per evitar una escalada en les rentes de jubilació o en les pensions que paga el govern així com als convenis laborals en general.

Segons l'oficialisme, l'Argentina té un 23% de la seva població per sota del llindar de pobresa, això seria el segon pais americà amb menys pobresa després de Xile.

Consultant fonts extra-governamentals (veure taula a l'esquerra), el quadre seria una mica diferent: la pobresa al pais impacta a més del 40% de la població i la misèria afecta a més del 20%, molt més del que pretén el govern.

La pobresa al pais varia segons les provincies: una gran bossa de pobresa es troba al cinturó de Buenos Aires (el 50% del pais viu a la capital i voltants), a la resta del pais la pobresa es distribueix de forma decreixent de nord a sud. El nord, amb molta desocupació, és inmensament més pobre que el sud, amb més recursos i amb uns standards quasi europeus.

A finals del 2.009, el mateix papa Benet XVI va editar un manifest posant en evidència l'escàndol de la pobresa en un pais que compta amb grans recursos naturals i relativament poca població per repartir-los.

Mendoza és una ciutat petita, és fàcil de veure les 'villas miseria' on viu la gent de menys recursos. Es tracta d'assentaments més o menys il·legals on els serveis com l'aigua i llum no són corrents. Els 'villeros' s'espavilen per aconseguir els serveis mínims encara que sigui de forma 'poc convencional'. Normalment els carrers no són asfaltats, la brossa abunda a tots els racons, els sostres i parets de les barraques són de xapa, el clavegueram és imaginat i l'aigua es va a buscar manualment en algún sortidor proper.

Al voltant d'aquests barris és corrent veure bandes de nens que vaguen sense escolaritzar, alguns treballen recollint brossa en carros estirats per cavalls famolencs, netejen vidres a les cantonades, d'altres sel's veu vagar amb els ulls emboirats per la droga, fent bretolades allà on poden.
Entrar en aquests barris és quelcom que la policia recomana no fer. Em va sobtar descobrir com els 'gps' dels cotxes de lloguer eviten positivament perdre's per un d'aquests barris, són com forats negres en el mapa virtual del Gps.

L'actual govern argentí posa una quantitat enorme de recursos per combatre la pobresa. Aquí a Mendoza he conegut varies ONG's que treballen per batallar-la i en general, els argentins de peu són generosos amb els seus conciutadans i acostumen a colaborar continuament en accions de caritat de tota mena de forma anònima. Malgrat tot, em sembla que queda molt per fer...

PIlar Rahola a l'Argentina

'La feina ben feta no té fronteres' és un lema que s'aplica en el cas de la Pilar Rahola.
La Pilar és molt coneguda a l'Argentina, ha estat convidada múltiples vegades a participar en programes informatius i d'opinió del pais. També escriu regularment a 'La Nación', el segon diari del pais, de caire conservador.

En les seves aparicions opina de tot: del govern argentí, dels maltractes a la dona al pais, de les dictadures populistes del continent (Chávez i Castro) i de qualsevol altre tema opinable.
L'any 2007, va ser especialment convidada per fer el discurs de l'acte de conmemoració de l'aniversari de l'atemptat a l'embaixada d'Israel a Buenos Aires, és ben coneguda la seva tendència pro-sionista.

Uns videos de mostra...

Eleccions 09

Aquest passat diumenge hi van haver eleccions legislatives, s'han renovat les càmares, parlament i senat, en un pais on el vot és obligatori.

Com en totes les eleccions el dia després ningú vol ser el perdedor, però veient els titulars dels diaris hom diria que el partit al govern ha sofert un bon revés. Les eleccions presidencials se celebren d'aquí a dos anys i el nou dibuix parlamentari hauria d'obligar a la presidenta Kirchner a governar amb menys autoritarisme i més consens.

Una de les coses que m'ha sorprès al pais és el 'presidencialisme': malgrat l'existència de les càmares legislatives el president té el poder de tirar endavant lleis sense consensuar amb els representants del poble. Aquesta manera de governar és molt comú a sud amèrica, sorprèn venint dels models europeus, molt més parlamentaris.

La presidenta Kirchner (i el seu marit) representen el 'peronisme', el partit que ha governat el pais majoritàriament desde fa 50 anys. L'ideari del peronisme són les esquerres: el seu objectiu és igualar la societat. Paradògicament, la realitat social argentina es caracteritza per les grans desigualtats.

Els partits autoproclamats guanyadors de les eleccions són una amalgama de colors, més aviat identificats com de dreta, però són tant diferents que no sembla que puguin arrivar a formar cap govern junts. A més, alguns són cómplices dels desastres recents del país.

Potser amb 50 anys més el partit peronista aconseguirà el seu ideal, o potser abans, els votants desenganyats cambiaran el color del govern. Tot és obert doncs, de cara a les eleccions presidencials d'aquí a dos anys i mentrestant el pais seguirà navegant o a la deriva? No se...

Crisis política...

No fa massa temps que estic a l'Argentina, però diria ques aquest pais viu en una crisis permanent.

Ja fa uns mesos que els camperols es van aixecar contra una nova llei de l'estat, que pujava els impostos a les exportacions de productes agrícoles. L'oposició ha anat pujant de voltatge amb els mesos fins a convertir-se en un clam contra la presidenta i el seu govern.
Desde Perón als anys 50's, els presidents argentins estan acostumats a manar per 'Ordeno y mando', promulgant lleis sense necessitat de passar pel parlament. És l'anomenat 'Presidencialismo', omnipresent a sud-amèrica i part d'Àfrica. El presidencialismo seria com una Monarquia Absoluta vestida de República, tot i que hi han diferents graus posibles. L'Hugo Chávez és el paradigma d'aquesta forma de governar i vist desde l'òptica democràtica europea, resulta raríssim.

En aquest cas, la oposició al carrer a la llei ha sigut tant forta, que la presidenta va decidir enviar la Llei al parlament per ser ratificada 'por los representantes del pueblo'.
Mentres hi han hagut talls de carretera, manifestacions i contramanifestacions, acusant-se les diferents parts mutuament de 'golpistas'. La situació ha estat tant viciada que alguns dies m'he aixecat pensant: 'quan surt el proper avió?'.

Finalment, la llei portada al parlament ha sortit rebutjada i això obre una crisis al govern de la presidenta Cristina, que amb prous feines porta 9 mesos al poder.
La part positiva, s'acostumarà el govern argentí a governar escoltant al poble?

Botox

Tothom coneix els miracles que pot obrar un bon maquillatge. El cas de la presidenta Cristina F. Kirchner n'és un clar exemple. El contorn d'ulls i el rimmel no falten mai en les seves aparicions, i quan falten, baixa el % de popularitat. Bravo per la maquilladora oficial de la presidenta!!

D'altra banda, els cirugians plàstics argentins són molt reconeguts a nivell mundial. La població local té unes mitjanes altíssimes d'intervencions estètiques. Gent d'arreu del món aprofita el canvi favorable i venen a passar un parell de setmanes de vacances 'quirúrgiques'.
La presidenta, bona ciutadana, ha complert amb l'estadística i són conegudes i reconegudes les injeccions de botox. I no és la primera, en Menem ja s'havia re-implantat cabell i injectat botox, i n'havia cantat les excelències públicament.
Fa uns mesos 'il Cavaliere' Berlusconi també va passar pel quiròfan, John Kerry ja fa temps que en va reconèixer l'ús, igual que la presidenciable Hillary Clinton o l'ex-president peruà Alejandro Toledo.
És això una nova moda que ha de complir tot bon polític? La Seguretat Social ha de cobrir el botox? Les intervencions quirúrgiques dels presidents van a càrrec de l'Estat? En qualsevol cas la millora d'imatge és clara...

Eleccions a l'Argentina

Un reportatge de com es mouen les eleccions argentines, no importa qui és el polític de torn. Així és, la gana fa moure els vots, qui mou més vots guanya...

De pie junto a Castells

M'agrada el cartell, recorda al socialisme més ranci. I està bé trobar-ne, en un passat proper hi havia qui s'encarregava d'esborrar-lo.
Aquest correspòn a un menjador social, n'hi han una mica per tot arreu, iniciativa mig privada, mig pública. Per algunes coses l'Argentina és un socialisme del benestar, per altres és un pais sub desenvolupat.

El Raül Castells és un líder populista, que mou les masses més desamparades, els 'piqueteros'. Molts l'acusen de rebre txecs, per pressionar a vegades al govern, d'altres per pressionar empreses, i d'altres per votar un partit o l'altre, segons l'origen dels txecs...

Dia de Las Malvinas

Avui és festa al pais, se celebra el dia de la recuperació de les illes Malvinas, el 2 d'abril del 82. Detall: els anglesos les van recuperar en poques setmanes i van morir unes 900 persones.
Malgrat tot, en els mapes oficials les illes formen part del pais. És un dia de reivindicació pels polítics, la gent normal ho viu com una festa a seques.
En els mapes, Xile i Argentina també es disputen la mateixa porció d'Antàrtida però segur que allà no combaten, hi fa fred...
Conclusió: tancant els ulls la realitat no canvia.

Cristina K.

Aquests dies he pogut seguir de prop els discursos de la presidenta K. Al marge de la qualificació de 'populista' o 'peronista' i d'altres etiquetes polítiques amb que se l'obsequia, poseeix un magnetisme innegable i és una seductora de masses. En els seus discursos desplega tot els seus encants, i la veritat, m'agrada veure-la... és com una encantadora de serps.