dimecres, 29 de setembre del 2010

'Las venas abiertas de América latina'

No em destaco pels coneixements literaris, però a risc de caure pedant (com diria algú que jo se), no puc deixar de recomanar un llibre fantàstic que he llegit darrerament.

L'autor es diu Eduardo Galeano, és uruguaià i és molt conegut pels seus llibres, poemes i articles de premsa. En Galeano té un estil literari irònic, fresc i original. Proposa unes opinions lúcides i agudes sobre el món que ens toca viure.

 'Las Venas abiertas de América latina' és l'obra més emblemàtica d'en Galeano. Fou escrita el 1.970 i revisada el '78. En 30 anys desde llavors, el llibre segueix la mar de fresc. 

'Las Venas' és un tractat de història contemporania, en el que s'explica l'evolució del continent llatino-americà desde la conquesta dels espanyols fins a l'actualitat.

No s'expliquen fets i batalletes, s'explica com els civilitzadors occidentals (desde els espanyols als gringos) han expoliat sistemàticament el continent, les seves terres i les seves gents.

L'atenció principal es dedica als fets econòmics: s'estudia desde el comerç de l'or i la plata dels espanyols, fins al comerç actual de petroli, cafè i cacau.  El llibre explica com els països llatino-americans orgullosament independents d'avui, segueixen essent econòmicament esclaus d'Occident.

A aquesta temàtica cal sumar-li l'estil directe i ràpid de l'autor, que sap com manteninr l'interès constant del lector. No he sentit gens d'aburriment en cap dels pasatges del llibre.

El llibre va ser prohibit als 70's i 80's als règims dictatorials sud-americans, això mostra que explica algunes veritats incòmodes. El llibre també ha sigut de lectura obligada en moltes facultats de periodisme i de història. El 2.009, el 'benvolgut' Hugo Chávez li va oferir el llibre de regal a en Obama. La noticia i les imatges de l'obsequi van sortir arreu i això va fer que les vendes del llibre es multipliquessin sobtadament.

Personalment, el llibre m'ha fet entendre multitud de perquès del continent on visc, m'ha obert els ulls a moltes realitats (la misèria i la mala distribució dels bens per exemple) que abans s'em feien difícil d'entendre. Això no vol dir que prengui les opinions del llibre com un dogma, de fet discrepo en algunes, trobo que a l'autor li falta autocrítica respecte als seus conciutadans.

Però el global del llibre m'ha encantat i en recomano la lectura a qualsevol que li pugui interessar conèixer el perquè de la realitat llatino-americana. Alguns paràgrafs del llibre per obrir boca: 

"La economía colonial latinoamericana dispuso de la mayor concentración de fuerza de trabajo hasta entonces conocida, para hacer posible la mayor concentración de riqueza de que jamás haya dispuesto civilización alguna en la historia mundial".


"El comercio libre enriquecía a los puertos que vivían de la exportación y elevaba a los cielos el nivel de despilfarro de las oligarquías ansiosas por disfrutar de todo el lujo que el mundo ofrecía, pero arruinaba las incipientes manufacturas locales y frustraba la expansión del mercado interno".

"Cada vez que el imperialismo se pone a exaltar sus propias virtudes, conviene, sin embargo, revisarse los bolsillos y comprobar que este nuevo modelo de imperialismo no hace más prósperas a sus colonias aunque enriquezca a sus polos de desarrollo; no alivia las tensiones sociales regionales, sino que las agudiza; extiende aún más la pobreza y concentra aún más la riqueza; se hace dueño del mercado interno y de los resortes clave del aparato productivo; se apropia del progreso, decide su rumbo y le fija fronteras; dispone del crédito nacional y orienta a su antojo el comercio exterior; no sólo desnacionaliza la industria, sino también las ganancias que la industria produce; impulsa el desperdicio de recursos al desviar la parte sustancial del excedente económico hacia afuera; no aporta capitales al desarrollo sino que los sustrae".

"De acuerdo con los términos del jugoso Manifiesto capitalista, la ley de la selva es el código que naturalmente rige la vida humana y la injusticia no existe, puesto que lo que conocemos por injusticia no es más que la expresión de la cruel armonía del universo: los países pobres son pobres porque...son pobres; el destino está escrito en los astros y sólo nacemos para cumplirlo: unos, condenados a obedecer; otros, señalados para mandar. Unos poniendo el cuello y otros poniendo la soga".

Que el disfruteu...

diumenge, 26 de setembre del 2010

San Antonio - El Álamo

Amb aquest post acabo el periple pels USA. San Antonio és la tercera ciutat de Texas, després de Houston i Dallas. Si tot Texas m'ha semblat molt anglòfona en general (res a veure amb la 'onda' llatina de Miami), a San Antonio ja es comença a intuir la proximitat de la frontera mexicana (a 800 km) per un no se que en les construccions i en els trets de la gent.
San Antonio és famosa per l'equip de bàsquet dels 'San Antonio Spurs' (l'argentí Manu Ginóbili va contribuir a guanyar els 3 anells de la NBA d'aquest equip) però sobretot per albergar les restes del monument més visitat de tot Texas, 'El Álamo'.

'El Álamo' és un monument nacional que simbolitza la independència de Texas de Mèxic. Temps era temps que cap el 1.830 Texas formava part del recent 'regne-federal' de Mèxic, que havia assolit la seva independència de la corona española apenes 20 anys abans. El model d'estat mexicà recient inagurat donava mostres de feblesa i els texans bé que ho van saber aprofitar.
La zona de Texas ('Tejas' pels mexicans) començava a repoblar-se en massa amb colons anglòfons i aquests van impulsar una revolució que duraría una dècada. La batalla de 'El Álamo' només és un dels conflictes que van tenir lloc en els 10 anys de guerra entre els nous estats nord-americans i Mèxic.

La batalla es va produir als finals de febrer de 1.836: en 16 dies de setge, 1.500 soldats mexicans van masacrar els 150 colons texans que defenien una antiga missió jesuítica coneguda com 'El Alamo'. La defensa numantina d'aquell enclau,  junt al perfil llegendari d'algun dels seus defensors (l'aventurer i polític David Crockett) ha passat a l'història dels USA com una llavor de l'esperit nacional. Després de la matança a 'el Álamo', els enfrontaments van continuar, i al crit de 'Remember the Alamo!!!' els colons nord-americans van fer rendir als mexicans a la batalla de San Jacinto proclamant per primer cop la independència de Texas.
A mi m'agrada recordar aquella peli dels 60's que segurament vaig veure algún dissabte a la tarda a casa els avis. Es titulava 'El Álamo' i apareixia el gran John Wayne vestit de David Crockett. Allò de veure els 'vaqueros' lluitant contra soldats vestits a l'estil napoleònic em va quedar grabat...

dijous, 23 de setembre del 2010

Austin

He tingut la ocasió de visitar la ciutat d'Austin, és la capital de Texas. Austin té un tamany de ciutat més assequible, uns 0,7M d'habitants, i tot s'hi troba més apinyat com en una ciutat europea. És la 4a ciutat de Texas i la 15ena dels USA en tamany.
Com a Dallas, he quedat sorprès per la vegetació abundant. Hi han moltíssims boscos d'alzina i roure, una mica és com la Garrotxa texana.
Austin és una ciutat estudiantil, és coneguda pels festivals de música (hi he sentit un concert de blues en directe) i també per ser la llar d'en Lance Amstrong. Hi ha el 'Lance Amstrong track' pels que volen pedalar entre alzines al llarg del riu Colorado, que banya la ciutat.
El Capitoli (com el de Washington però en petit) és el parlament de l'estat, s'hi poden visitar les sales del govern i contemplar els retrats de tots els governadors. M'ha agradat veure el d'en Bush fill, el tenen a la planta baixa, ben avall. S'hi pot repassar la historia de l'estat texà, que neix cap el 1.840 obtenint l'independencia de Mèxic, però això ho deixo pel proper post...
  

dimecres, 22 de setembre del 2010

Texas i els tòpics nord-americans

A Texas he comprobat alguns dels tòpics nord-americans més clàssics:

1.- La obesitat: a l'estat de Texas el 28% de la població és obesa, això vol dir que 1 de cada 4 texans és gros o molt gros (i no parlo d'uns mitxelinets de no res), i no m'extranya, al restaurants tot t'ho donen XXL...



2- Les rosses: Segons diuen els texans, Texas és l'estat amb més rosses dels USA. Si que n'he vist moltes, però sumat al tòpic anterior no són les que es veuen a les pelis... He d'afegir que en general els agrada portar talons molt alts, el ros tenyit i el pintallavis rosa...
 3- Cotxes gegants: als texans els agrada conduir cotxes grans i molt grans. No havia vist mai tants camions i 'camionetes' junts...
4- Motos gegants: no m'han decebut les motos, veus Harleys per tot arreu...
Veient tot plegat, sumant-hi els rascacels, diria que a Texas tot és XXL...

dimarts, 21 de setembre del 2010

Dallas

Hi ha algún tòpic millor que la capçalera de la serie de TV dels 80's per acompanyar el post de Dallas?? El diumenge a l'estadi dels Cowboys, en posaven la canço i jo em petava recordant-me de la Sue-Ellen borratxa i el maquiavèlic JR...

Al marge de tòpics, Dallas és molt més que la serie de TV. Es tracta de la 8ena ciutat dels USA en tamany (1,3M hab. la ciutat, 5M l'aria metrop.) i la segona de l'estat de Texas després de Houston.
L'area que engloba Dallas promou una quantitat enorme d'activitats que són la base de la seva gran riquesa: aeria, petrolera, ramadera, informàtica, automovilística... la llista no s'acaba i la variació en l'activitat fa que Dallas apenes hagi notat la recesió dels darrers anys. (a Miami l'especulació inmobiliària és notable, i la crisis s'hi ha notat molt).
Prova d'aquesta fabril activitat, el downtown de Dallas conté una col·lecció notable de gratacels.
Els gratacels són exponents de l'èxit comercial de les empreses de la ciutat en els negocis, però també una mostra de l'opulència de les families que gobernen aquestes empreses. En els darrers anys, com a 'médicis' del s.XXI, s'han construit grans edificis per albergar grans col·leccions d'art comprades i importades arreu del món. També s'han promogut la construcció de grans teatres i sales de concert, i això fa que avui en dia Dallas sigui considerada un dels principals pols culturals del pais, junt amb Miami, NY i LA.
Però abans d'aquest creixement, durant molts anys Dallas només va ser coneguda per la serie de TV, i per ser la ciutat on JFK fou assasinat. Aquest fet va marcar la historia dels USA i actualment, a l'edifici des d'on va disparar Oswald s'hi ha habilitat un museu de 6 plantes on es repassen els fets al voltant de l'assassinat. Hi han múltiples teories conspiratives al voltant del crim. Avui en dia en el pais dels CSI, aquest encara és un tema no resolt.
Al voltant del carrer on JFK va ser abatut s'hi pasegen a diari centenars de turistes, una X pintada a l'asfalt indica el lloc fatídic. És una mica inquietant, i els turistes hi fan fotos sense parar...
A la foto de sota una fletxa marca el punt de l'edificis des d'on va disparar Oswald i l'altra mostra la X marcada al paviment.
Malgrat la colecció de gratacels, Dallas és una ciutat que s'extén horitzontalment i no està gens compactada. La gent viu a lo ample i per moure's a través de la trama urbana el cotxe és una eina imprescindible. Mai havia vist tants nusos viaris com aquí, al costat el nus de la Trinitat sembla d'escalextric...
Hi ha condominis (barris privats) i vivenda per tot arreu, i els centres comercials, bancs i negocis estan extesos sense cap ordre aparent, és el model nord-americà de ciutat... jo prefereixo l'europeu...A Dallas s'hi respira opulència, tot és net, el paisatge és molt verd (està ple d'alzines i roures, no m'ho esperava)... però que no m'hi busquin, això d'estar enganxat al cotxe no em convenç...

diumenge, 19 de setembre del 2010

Dallas Cowboys 20 - Chicago Bears 27

Estic a Dallas (Texas) i avui he pogut assistir a un partit de 'futbol' americà. Em pregunto si ha res de més americà que veure un partit de 'football'...
El partit no començava fins les 12h però m'han vingut a buscar a les 8h, la previa al pàrking de l'estadi és molt important. Families senceres, grups d'amics, tothom ve en grans 'camionetes' carregats de cadires, parasols, bbq's, alguns porten el plasma TV, ninots inflables... vaja, els elements bàsics de qualsevol campista. Al voltant de l'estadi s'organitza una mega festa on tothom menja, beu (alcohol o no), juga a les cartes, paseja pels voltants... Els seguidors dels dos equips estan barrejats, no hi han insults ni patades, només s'intercanvien fotos i alguna que altra burla tímida.
Quan arriba l'hora del partit la gent va entrant a l'estadi pacíficament, no hi han grans aglomeracions malgrat la quantitat de gent. L'estadi dels Cowboys és nou, apenes té un any, hi caben unes 100.000 persones i és completament cobert i amb aire acondicionat. L'he trobat guapíssim...
Abans de començar el partit hi ha un gran show: uns genets que es passejen a cavall amb banderes, uns balls regionals (diria que són tex-mex), les cheerleaders fan aparició i remenen el cul (en botes de cowboy, of course), els jugadors que surten a la gespa cridats pel megàfon amb tot un ritual musical. Abans de començar el partit un cantant local canta l'himne nacional mentre tres marines fan els honors a la bandera, tothom d'empeu i en silenci...
El Cowboys han començat bé el partit, però de seguida els Bears agafen la delantera i el partit acabarà amb la victoria d'aquests, la defensa dels Cowboys fluixeja una mica. Durant el partit he anat aprenent les regles del joc, una mica confuses, però al final ho he trobat ben emocionant. De fet els Cowboys no han estat massa lluny d'empatar...
La gent no és massa apassionada, apenes se senten uns 'let's go cowboys!' espontanis, la resta de crits es fan a petició de la pantalla gegant (diuen que la més gran del món, de 50m de llarg), només es crida si ataca l'equip contrari, deu ser per desconcentrar, quan ataca el propi es demana silenci (algú ho pot entendre???). Trobo que a les venes, els Cowboys tenen horxata enlloc de sang...
El partit té quatre parts de 15 min cadascuna, però com al bàsket el rellotge para continuament. Així que en realitat el partit dura com 3 hores. A les pauses surten les cheerleaders alegrant la vista, es rifen objectes entre els assistents, i cap al final apareix la 'kiss cam': s'enganxa a parelles despistades (i no parelles) que quan surten enfocades a la pantalla gegant s'han de fer un petó. Molt tendre!!
 El partit s'ha cabat, els Cowboys han perdut i la gent se'n va en silenci a agafar el cotxe. Jo estic content, he vist un gran espectacle...

divendres, 17 de setembre del 2010

The Dalí Museum - St. Petersburg - Florida

M'he quedat de pedra al comprobar que a la petita ciutat de St. Petersburg, aprop de Tampa, al SO de Florida, s'hi troba un 'Dalí Museum' amb una colecció importantíssima dels seus cuadres.
La formació d'aquesta colecció d'obres d'en Dalí va ser cosa del matrimoni Morse, una parella de millonaris del plàstic nord-americans que durant tota la vida de l'artista van exercir de 'médicis', i li van comprar multitud d'obres de forma continua desde l'any 1.917 fins al 1.970.
Això fa que la colecció 'Morse' sigui la més important del món com a interpretació de l'obra de l'autor, més que la de Figueres (o almenys això diuen aquí). He flipat amb una quantitat de quadres per mi primícies, mai vistos abans.
Tancant el capítol Miami, recomano la ciutat a tothom. És un lloc vibrant en tot lo artístic, aquí s'hi poden trobar multitud de museus i galeries d'art contemporani. La mescla de cultures ha fet d'aquest lloc un pol d'atracció en lo turístic i artístic.

dimecres, 15 de setembre del 2010

'La casa dels famosos'

Això de Miami m'ha fet pensar en aquell vell programa de TV3 (dels 80's?) que es deia 'La Casa dels famosos'. Sortia en Julià Peiró visitant la casa de famosos varis i els 'voyeurs' tenien l'ocasió de veure fins a sota la tapa del wc de la casa de la Sara Montiel, la Norma Duval, el Raphael...
Miami està ficat dins d'una badia (Biscaine bay) que protegeix la ciutat del huracans. En aquesta badia s'hi troba el port, (de primer ordre mundial per la càrrega de contenidors i els creuers de luxe) però també tot d'illes, naturals i artificials, on els famosos s'han fet les seves cases. M'encanta això que després d'un dia dur de feina t'agafis la barca i surtis a fer un tomb...
Mai haiva entès allò que el Julio Iglesias visqués a Miami, ara que veig com de cuidat està tot per aquí, en el luxe i exclusivitat que es respira al voltant i en l'evasió d'imposots... ara si que ho entenc...

dimarts, 14 de setembre del 2010

Miami Beach

Algunes fotos agafades aquest matí mentre veia sortir el sol a la platja, la qualitat és molt regular, les he fet amb el selular...

dilluns, 13 de setembre del 2010

Miami: South Beach

Estic de viatge de promoció als USA, els propers dies visitaré els estats de Florida i Texas. I avui he aterrissat a Miami de matinada...
Quan sortia de l'aeroport no ho podia creure: el sol sortint sobre les palmeres, platges de sorra blanca, 27ºC... després dels darrers mesos d'hivern i de tanta feina a Mendoza, necessitava una mica de sol i platja com l'aire que es respira...
M'allotjo a South Beach, just davant del mar, en un d'aquests hotels centenaris en Art Deco.
Només arribar, amb el sol sortint, me n'he anat a córrer al llarg de la platja i després m'he sumergit a les aigües trasnparents amb sorra blanca al fons... quina sensació de joia que he tingut...

Sorprenen les casetes dels 'vigilantes de la platya', pintades totes diferents. El baywatcher era home, res a veure amb la Pamela Anderson, esclar que això no és California però igualment tinc la sensació d'estar dins d'una peli.
Per completar la il·lusió només falta que apareixin per aquí en Sonny Crockett i en Tubbs lluitant contra els narcos... (són els de 'Miami Vice' per si algú no ho entén)
Davant dels hotels d'Ocean Drive circulen els cotxes de luxe a marxa lenta, dones operades en bikini caminen amb brio, no falten les musculokas en tanga i harleys davidson de coleccionista... és una mena de desfilada que no et canses de mirar.
De dia tot són restaurants on els cambrers cubans t'atenen en castellà, de nit el carrer es transforma en una desfilada de carnaval tipus Eivissa. Això de South Beach és com una mena de Lloret però en gran, polit i ben fet...

dissabte, 11 de setembre del 2010

Talampaya

'Talampaya' és un Parc Nacional que es troba a la provincia de La Rioja, i és molt proper al d'Ischigualasto. Talampaya és un dels set 'Patrimoni de l'Humanitat' que es poden trobar a l'Argentina, declarats per l'UNESCO.
El parc de Talampaya té unes 215.000 ha, es caracteritza per uns particulars paisatges de canons, resultat dels plegaments tectònics i l'erosió de l'aigua i l'atmósfera. La fauna i la flora del parc també és notable (guineus, maras, guanacos, cóndors, choiques...), i a més s'hi troben nombroses restes paleontològiques del Triàsic i restes arqueològiques de pobladors d'uns 3.000 anys AC.


Al parc s'hi poden veure moltíssimes formes extranyes, capricis de la natura als quals els turistes donen noms com 'el monjo', 'el tótem', 'el camell', 'la cara d'indi'...
En alguns racons del parc hom diria que els indis apatxes estan a l'aguait i poden atacar en qualsevol moment...
Caminant per aquesta inmensitat et fa sentir ben petit. Hi han canons enormes (s'hi circula en 'camioneta') i n'hi han de petits que s'atravessen a peu...
... i en bicicleta també.
La guineu gris és una plaga al parc, se les veu molt facilment buscant l'aliment entre els turistes.