Va arribar el dissabte al matí, després que la policia d'aduanes li confisqués el fuet, el bull, la butifarra i el pernil que portava. Quins malparits aquests aduaneros, segur que s'han fotut els embotits per berenar...
Però anem per feina: sense migdiada, després d'un bife amb papas de dinar de benvinguda, passejar per la city, i després de sopar amb 3 advocades, diumenge varem aprofitar per escapar-nos al desert de Lavalle. Després de 3 anys aquí, encara no l'havia visitat.
Lavalle és una de les municipalitats més pobres de la provincia de Mendoza, escampats entre boscos d'algarrobos (una mena de garrigues) hi viuen els descendents dels indis Huarpes. Viuen aïllats cuidant ramats de cabres en barraques perdudes, mereixen un post apart.
Enmig del desert 'lavallino' s'hi pot trobar una capella molt especial, és la Capella del Rosario. Es troba en un paratge anomenat 'La Laguna del Rosario', a uns 150 km de Mendoza. Per arribar-hi has de conduir atravessant una plana feréstega, plena de garrics. Encara s'hi endivinen unes llacunes que es deuen omplir quan plou, un o dos cops l'any. La cordillera queda ben lluny, dibuixada a l'horitzó.
La Capella del Rosario és corprenedora. Després d'atravessar bona part del desert, transitant per camins de terra sense senyals, quan la pols se't fica a les orelles i no sembla que puguis trobar res, de repent ensopegues amb un edifici d'un blanc inmaculat.
La construcció és senzilla i rústica, però bonica, amb formes colonials, amb tímides cúpules i creus de fusta tallada centenaria. Data del 1.608 i això té molt de mèrit, Mendoza apenes es fundà el 1.560. Així que és un dels primers testimonis en peu de la colonització cristiana de la regió.
La construcció és senzilla i rústica, però bonica, amb formes colonials, amb tímides cúpules i creus de fusta tallada centenaria. Data del 1.608 i això té molt de mèrit, Mendoza apenes es fundà el 1.560. Així que és un dels primers testimonis en peu de la colonització cristiana de la regió.
La capella està a càrrec dels 10 habitants que viuen al voltant, la mantenen amb molta cura. La senzillesa de les edificacions, l'armonia amb el paisatge, l'amor que transpira l'imatgeria de l'esglesia, la quietud del cementiri... S'hi respira una pau i una sol·litud tremenda, és un indret on el temps sembla aturat desde fa segles.
La sol·litud de l'indret només es trenca un cop a l'any, la primera setmana d'Octubre, per la 'Vírgen del Rosario'. Gent de tota la comarca i més enllà venen a la capella en romeria per treure la verge en processó. És en aquest moment que la capella i els voltants són una festa de cavalls, de chivitos al foc, de balls... Em penso que prefereixo haver-la visitat en sol·litud.
1 comentari:
molt bones els reportatges, miquel. Realment sembla l'escenari d'un spaghetti i que de darrera un mur et vagi a sortir el bud spencer, che, si no es bo per a tu no es bo per a nosaltres! Mane'e
Publica un comentari a l'entrada